Al contingut

Lletres

Vet aquí l'alfabet de l'esperanto

  • Aa ami estimar
  • Bb bela bonic/bonica
  • Cc celo finalitat
  • Ĉĉ ĉokolado xocolata
  • Dd doni donar
  • Ee egala igual
  • Ff facila fàcil
  • Gg granda gran
  • Ĝĝ ĝui gaudir
  • Hh horo hora
  • Ĥĥ ĥoro cor (orfeó, coral)
  • Ii infano infant
  • Jj juna jove
  • Ĵĵ ĵurnalo diari (periòdic)
  • Kk kafo cafè
  • Ll lando país
  • Mm maro mar
  • Nn nokto nit
  • Oo oro or
  • Pp paco pau
  • Rr rapida ràpid/ràpida
  • Ss salti saltar
  • Ŝŝ ŝipo vaixell
  • Tt tago dia
  • Uu urbo ciutat
  • Ŭŭ aŭto cotxe (automòbil)
  • Vv vivo vida
  • Zz zebro zebra
Majúscules: A, B, C, Ĉ, D, E, F, G, Ĝ, H, Ĥ, I, J, Ĵ, K, L, M, N, O, P, R, S, Ŝ, T, U, Ŭ, V, Z
Minúscules: a, b, c, ĉ, d, e, f, g, ĝ, h, ĥ, i, j, ĵ, k, l, m, n, o, p, r, s, ŝ, t, u, ŭ, v, z
Noms de les lletres: a, bo, co, ĉo, do, e, fo, go, ĝo, ho, ĥo, i, jo, ĵo, ko, lo, mo, no, o, po, ro, so, ŝo, to, u, ŭo, vo, zo

Majúscules i minúscules

Cada lletra existeix en dues formes: majúscula (lletra gran, inicial) i minúscula (lletra petita). Les minúscules són les formes normals de les lletra. Les majúscules s'acostumen a fer servir com a inicial d'una frase principal, i com a primera lletra dels noms propis.

Signes diacrítics

Hi ha sis lletres que són específiques de l'esperanto: Ĉ, Ĝ, Ĥ, Ĵ, Ŝ i Ŭ. Aquestes tenen signe diacrític. El diacrític ^ s'anomena circumflex o barret. El diacrític sobre la U s'anomena ganxo.

Quan no és possible utilitzar els diacrítics, es pot fer servir una escriptura alternativa. L'alternativa oficial és valer-se de la H, tal com figura al Fundamento de Esperanto. En l'escriptura amb H hom afegeix una H a continuació enlloc de posar el circumflex i no es posa cap signe sobre la U: ch, gh, hh, jh, sh, u. En el treball amb ordinador, en els correus, etc. molta gent posa una ics X enlloc de barret i ganxo: cx, gx, hx, jx, sx, ux.

Pronúncia

Les lletres A, E, I, O i U són vocals. Totes les altres són consonants. Totes les lletres s'han de pronunciar. No hi ha lletres mudes.

Vocals

Vocal Descripció Símbol de l'alfabet fonètic internacional
I i [i]
U u [u]
E e, entre la e oberta i la e tancada [e]
O o, entre la o oberta i la o tancada [o]
A a [a]

Accent

En paraules amb dues o més vocals, n'hi ha sempre una que es pronuncia amb més força que les altres. Hom diu que porta l'accent tònic. L'accent recau sempre sobre la penúltima vocal (aquí s'indica la vocal accentuada escrivint-la en majúscula): tAblo, nenIam, rapIda, taksIo, familIo, revolvEro, krokodIloj, eskImo, diskUtas, mEtro, metrOo, Apud, anstAtaŭ, trIcent, mAlpli, Ekde, kElkmil etc.

La terminació O pot ser substituïda per un apòstrof. L'apòstrof es compta com una vocal (no pronunciada), i l'accent no canvia: taksI', familI', revolvEr', metrO'.

Variació vocàlica

La manera de pronunciar una vocal és relativament lliure dins d'uns límits. Cal tenir cura però, que la pronúncia de cada vocal no s'acosti massa a qualsevol de les altres vocals.

La llargada de les vocals en esperanto és irrellevant. Hom pot pronunciar-les llargues, mitjanes o curtes indistintament.

Cadascuna de les vocals de l'esperanto es pronuncia "sense moviments", això vol dir que no se sent el moviment de la llengua des d'una posició en la boca a una altra mentre es pronuncia una vocal. Per exemple: E no ha de sonar com "ei" ni O com "ou".

Consonants

Consonant Descripció Símbol de l'alfabet fonètic internacional
B oclusiva bialabial sonora, b [b]
P oclusiva bilabial sorda, p [p]
D oclusiva dental sonora, d [d]
T oclusiva dental sorda, t [t]
G oclusiva velar sonora, g com "gat" [g]
K oclusiva velar sorda, k [k]
V fricativa labiodental sonora, v [v]
F fricativa labiodental sorda, f [f]
Z fricativa alveolar sonora, com a "casa", "zebra" [z]
S fricativa alveolar sorda, com ss, ç com en "rossa", "peça" [s]
Ĵ fricativa palatal sonora, j com "dijous" [ʒ]
Ŝ fricativa palatal sorda, (i)x, com "caixa" [ʃ]
Ĥ fricativa velar sorda, kh, com en castellà j, rus x [x]
H com h en anglès "happy" [h]
C africada alveolar sorda com ts a "potser" [ts]
Ĝ africada palatal sonora, com tg a "metge" [dʒ]
Ĉ africada palatal sorda, com tx a "fitxa" [tʃ]
M nasal bilabial sonora, m [m]
N nasal dental sonora, n [n]
L lateral alveolar sonora, l [l]
R ròtica vibrant, rr a "carro" [r]
J aproximant palatal sonora, com i a "feina", "iode" [j]
Ŭ u [w]

Semivocals

Les semivocals J i Ŭ es pronuncien com vocals però de fet fan de consonants. Són sempre curtes i no hi pot recaure mai l'accent. Una semivocal sempre apareix davant o després d'una vocal pròpia. Ŭ sol aparèixer habitualment només en les combinacions "aŭ" i "eŭ".

Variació consonàntica

Quan una consonant sorda està situada just davant d'una de sonora sovint hom tendeix a sonoritzar-la: akvo → "agvo", okdek → "ogdek". I a l'inrevés quan una consonant sonora en precedeix una de sorda sovint hom tendeix a pronunciar-la sorda: subtaso → "suptaso", absolute → "apsolute". Aquests canvis en principi no són mai correctes, però sovint són tolerats a la pràctica, sempre que no donin lloc a confusió. De vegades alguns parlants voldrien fer sorda una consonant sonora a final de mot: apud → "aput", sed → "set", hund' → "hunt", naz' → "nas". Aquesta mena de canvis no són acceptats. Cal tenir cura d'evitar-los.

Hi ha nadius d'algunes llengües que tenen tendència a pronunciar KV i GV com si es tractés de "kŭ" i "gŭ": akvo → "akŭo", kvin → "kŭin", gvidi → "gŭidi". En esperanto la Ŭ no pot anar mai a continuació d'una consonant, per això no hi pot haver malentesos. En qualsevol cas, aquesta pronunciació és considerada incorrecta.

En algunes llengües hom pronuncia els sons P, T, K, C i Ĉ de forma aspirada, com si hi hagués després una H suau. En esperanto aquestes consonants normalment no són aspirades, tot i que no hi ha una regla sobre això. Així doncs, es poden fer de forma aspirada si es vol, però parant atenció que l'aspiració no soni com una H completa.

L es pronuncia fent una mica de barrera amb les dents. Fent-ho només així, el so apareix de forma "nítida". Si al mateix temps s'alça la part del darrera de la llengua contra la zona velar, la L sona "fosca" (propera al so U). Aquesta segona pronunciació és una alternativa vàlida, però atenció que no arribi a sonar com una U, cosa que passa si la principal barrera, les dents, no intervé.

Quan N es troba davant d'un so alveolar o velar, es té tendència a canviar N cap a un so més dental (una lleu diferència), o cap a un so velar (una gran diferència), per facilitar la pronunciació: tranĉi, manĝi, longa, banko i altres. Això no és un problema ja que en esperanto no existeixen sons nasals alveolars o velars amb els quals ens poguésim confondre. De manera similar, es té tendència a pronunciar M labiodental davant d'un altre so labiodenatl: amforo, ŝaŭmvino i altres. Tampoc això és un problema. Però procureu no pronunciar la N labiodental: infero, enveni i altres. perquè llavors es confonen N i M, cosa que no es pot acceptar. Naturalment, es pot sempre usar la pronunciació bàsica de N i M.

La R normalment és dental però no importa amb quina part de la boca es realitzi el so. Per exemple, la R velar és una bona alternativa. El tret important de la R és que sigui vibrant. Així doncs, també la R velar millor que sigui vibrant (que sigui "desenvolupada"), és a dir, que la úvula tremoli contra la llengua. La R ha de tremolar, sigui quina sigui la seva posició dins la paraula. Per exemple, en rivero les dues R es pronuncien igual. Es fan servir també altres tipus de sons R, una pràctica àmpliament acceptada. Però hem de procurar que el so de la R no es confongui amb una altra consonant o amb alguna de les cinc vocals.

La llargada de les vocals en esperanto és irrellevant. Hom pot pronunciar-les llargues, mitjanes o curtes indistintament.

Tornar a dalt