Lletres
Vet aquí l'alfabet de l'esperanto
- Aa ami estimar
- Bb bela bonic/bonica
- Cc celo finalitat
- Ĉĉ ĉokolado xocolata
- Dd doni donar
- Ee egala igual
- Ff facila fàcil
- Gg granda gran
- Ĝĝ ĝui gaudir
- Hh horo hora
- Ĥĥ ĥoro cor (orfeó, coral)
- Ii infano infant
- Jj juna jove
- Ĵĵ ĵurnalo diari (periòdic)
- Kk kafo cafè
- Ll lando país
- Mm maro mar
- Nn nokto nit
- Oo oro or
- Pp paco pau
- Rr rapida ràpid/ràpida
- Ss salti saltar
- Ŝŝ ŝipo vaixell
- Tt tago dia
- Uu urbo ciutat
- Ŭŭ aŭto cotxe (automòbil)
- Vv vivo vida
- Zz zebro zebra
| Majúscules: | A, B, C, Ĉ, D, E, F, G, Ĝ, H, Ĥ, I, J, Ĵ, K, L, M, N, O, P, R, S, Ŝ, T, U, Ŭ, V, Z |
|---|---|
| Minúscules: | a, b, c, ĉ, d, e, f, g, ĝ, h, ĥ, i, j, ĵ, k, l, m, n, o, p, r, s, ŝ, t, u, ŭ, v, z |
| Noms de les lletres: | a, bo, co, ĉo, do, e, fo, go, ĝo, ho, ĥo, i, jo, ĵo, ko, lo, mo, no, o, po, ro, so, ŝo, to, u, ŭo, vo, zo |
Majúscules i minúscules
Cada lletra existeix en dues formes: majúscula (lletra gran, inicial) i minúscula (lletra petita). Les minúscules són les formes normals de les lletra. Les majúscules s'acostumen a fer servir com a inicial d'una frase principal, i com a primera lletra dels noms propis.
Signes diacrítics
Hi ha sis lletres que són específiques de l'esperanto: Ĉ, Ĝ, Ĥ, Ĵ, Ŝ i Ŭ. Aquestes tenen signe diacrític. El diacrític ^ s'anomena circumflex o barret. El diacrític sobre la U s'anomena ganxo.
Quan no és possible utilitzar els diacrítics, es pot fer servir una escriptura alternativa. L'alternativa oficial és valer-se de la H, tal com figura al Fundamento de Esperanto. En el sistema alternatiu amb H s'afegeix una H a continuació de la lletra, en comptes de posar el circumflex, i no es posa cap signe sobre la U: ch, gh, hh, jh, sh, u. En els tractaments de text per ordinador, correus electrònics, etc. sovint es fa servir el sistema alternatiu amb X, que consisteix en posar una ics, x, a continuació de la lletra, en comptes de posar el circumflex o el ganxo: cx, gx, hx, jx, sx, ux.
Pronúncia
Les lletres A, E, I, O i U són vocals. Totes les altres són consonants. Totes les lletres s'han de pronunciar. No hi ha lletres mudes.
Vocals
| Vocal | Descripció | Símbol de l'alfabet fonètic internacional |
|---|---|---|
| I | tancada anterior | [i] |
| U | semivocal tancada posterior | [u] |
| E | mitjana anterior | [e] |
| O | mitjana posterior | [o] |
| A | oberta | [a] |
Accent
En paraules amb dues o més vocals, n'hi ha sempre una que es pronuncia amb més força que les altres, és a dir, que porta l'accent tònic. Aquest accent recau sempre sobre la penúltima vocal (aquí s'indica la vocal accentuada escrivint-la en majúscula): tAblo, nenIam, rapIda, taksIo, familIo, revolvEro, krokodIloj, eskImo, diskUtas, mEtro, metrOo, Apud, anstAtaŭ, trIcent, mAlpli, Ekde, kElkmil etc.
La terminació O pot ser substituïda per un apòstrof. L'apòstrof es compta com una vocal (no pronunciada), i l'accent no canvia: taksI', familI', revolvEr', metrO'.
Variació vocàlica
La manera de pronunciar una vocal és relativament lliure dins d'uns límits. Cal tenir cura però, que la pronúncia de cada vocal no s'acosti massa a qualsevol de les altres vocals.
La llargada de les vocals en esperanto és irrellevant. Es poden pronunciar llargues, mitjanes o curtes, indistintament.
Cadascuna de les vocals de l'esperanto es pronuncia "sense moviments", això vol dir que no se sent el moviment de la llengua des d'una posició en la boca a una altra mentre es pronuncia una vocal. Per exemple: E no ha de sonar com "ei" ni O com "ou".
Consonants
| Consonant | Descripció | Símbol de l'alfabet fonètic internacional |
|---|---|---|
| B | oclusiva bilabial sonora | [b] |
| P | oclusiva bilabial sorda | [p] |
| D | oclusiva dental sonora | [d] |
| T | oclusiva dental sorda | [t] |
| G | oclusiva velar sonora | [g] |
| K | oclusiva velar sorda | [k] |
| V | fricativa labiodental sonora | [v] |
| F | fricativa labiodental sorda | [f] |
| Z | fricativa alveolar sonora | [z] |
| S | fricativa alveolar sorda | [s] |
| Ĵ | fricativa palatal sonora | [ʒ] |
| Ŝ | fricativa palatal sorda | [ʃ] |
| Ĥ | fricativa velar sorda | [x] |
| H | fricativa glotal sorda | [h] |
| C | africada alveolar sorda | [ts] |
| Ĝ | africada palatal sonora | [dʒ] |
| Ĉ | africada palatal sorda | [tʃ] |
| M | nasal bilabial sonora | [m] |
| N | nasal dental sonora | [n] |
| L | lateral alveolar sonora | [l] |
| R | ròtica vibrant | [r] |
| J | semivocal tancada anterior | [j] |
| Ŭ | semivocal tancada posterior | [w] |
Semivocals
Les semivocals J i Ŭ es pronuncien com vocals però de fet fan de consonants. Són sempre curtes i no hi pot recaure mai l'accent. Una semivocal sempre apareix davant o després d'una vocal pròpia. Ŭ sol aparèixer habitualment només en les combinacions "aŭ" i "eŭ".
Variació consonàntica
Quan una consonant sorda està situada just davant d'una de sonora sovint hom tendeix a sonoritzar-la: akvo → "agvo", okdek → "ogdek". I a l'inrevés quan una consonant sonora en precedeix una de sorda sovint hom tendeix a pronunciar-la sorda: subtaso → "suptaso", absolute → "apsolute". Aquests canvis en principi no són mai correctes, però sovint són tolerats a la pràctica, sempre que no donin lloc a confusió. De vegades alguns parlants voldrien fer sorda una consonant sonora a final de mot: apud → "aput", sed → "set", hund' → "hunt", naz' → "nas". Aquesta mena de canvis no són acceptats. Cal tenir cura d'evitar-los.
Hi ha nadius d'algunes llengües que tenen tendència a pronunciar KV i GV com si es tractés de "kŭ" i "gŭ": akvo → "akŭo", kvin → "kŭin", gvidi → "gŭidi". En esperanto la Ŭ no pot anar mai a continuació d'una consonant, per això no hi pot haver malentesos. En qualsevol cas, aquesta pronunciació és considerada incorrecta.
En algunes llengües es pronuncien els sons P, T, K, C i Ĉ de forma aspirada, com si hi hagués després una H suau. En esperanto aquestes consonants normalment no són aspirades, tot i que no hi ha una regla sobre això. Així doncs, es poden fer de forma aspirada si es vol, però posant atenció que l'aspiració no soni com una H completa.
L es pronuncia fent una mica de barrera amb les dents. Fent-ho només així, el so apareix de forma "nítida". Si al mateix temps s'alça la part del darrera de la llengua contra la zona velar, la L sona "fosca" (propera al so U). Aquesta segona pronunciació és una alternativa vàlida, però atenció que no arribi a sonar com una U, cosa que passa si la principal barrera, les dents, no intervé.
Quan N es troba davant d'un so alveolar o velar, es té tendència a canviar N cap a un so més dental (una lleu diferència), o cap a un so velar (una gran diferència), per facilitar la pronunciació: tranĉi, manĝi, longa, banko i altres. Això no és un problema ja que en esperanto no existeixen sons nasals alveolars o velars amb els quals ens poguésim confondre. De manera similar, es té tendència a pronunciar M labiodental davant d'un altre so labiodenatl: amforo, ŝaŭmvino i altres. Tampoc això és un problema. Però procureu no pronunciar la N labiodental: infero, enveni i altres. perquè llavors es confonen N i M, cosa que no es pot acceptar. Naturalment, es pot sempre usar la pronunciació bàsica de N i M.
La R normalment és dental però no importa amb quina part de la boca es realitzi el so. Per exemple, la R velar és una bona alternativa. El tret important de la R és que sigui vibrant. Així doncs, també la R velar millor que sigui vibrant (que sigui "desenvolupada"), és a dir, que la úvula tremoli contra la llengua. La R ha de tremolar, sigui quina sigui la seva posició dins la paraula. Per exemple, en rivero les dues R es pronuncien igual. Es fan servir també altres tipus de sons R, una pràctica àmpliament acceptada. Però hem de procurar que el so de la R no es confongui amb una altra consonant o amb alguna de les cinc vocals.
La llargada de les vocals en esperanto és irrellevant. Es podent pronunciar llargues, mitjanes o curtes, indistintament.