Dins d'una oració hi pot haver una altra oració que desenvolupi la funció d'un sintagma. D'aquesta oració secundària se'n diu oració subordinada. En la majoria dels casos les oracions subordinaddes no porten marcador de funció. Una oració subordinada normalment comença amb una partícula, la conjunció:

• Ke és la conjunció de subordinació més important.

• Ĉu introdueix interrogatives indirectes totals.

• Els correlatius amb KI introdueixen interrogatives indirectes parcials i subordinades de relatiu.

Altres conjuncions són se, ĉar, dum, ĝis, kvankam, kvazaŭ, ol i apenaŭ.

Ke

La conjunció ke realment no expressa cap significat. Només indica l'inici s'una oració subordinada que no té cap altra conjunció. Una subordinada amb ke pot tenir diverses funcions sintàctiques. La funció sintàctica es pot fer més evident si se substitueix la subordinada amb ke per la paraula tio. A vegades es posa la paraula tio davant de l'oració amb ke, principalment quan cal indicar amb preposició la funció sintàctica de la subordinada amb ke.

Frases amb Ke com a subjecte, complement directe o complement circumstancial

Si la preposició és pri, hom normalment l'elideix (i el mot auxiliar tio):

La preposició por normalment es posa directament davant de l'oració amb ke sense l'auxiliar tio. L'expressió completa por tio ke apareix molt rarament. Hom també fa servir anstataŭ directament davant de ke, i a vegades malgraŭ, krom i sen:

En algunes ocasions hom usa simplement una subordinada completiva amb ke sense por en lloc de por (tio) ke:

Només les conjuncions por ke, malgraŭ ke, anstataŭ ke, krom ke i sen ke són acceptades en general. Però només la manca de costum és un argument contra oracions com: Ni parolis, pri ke la prezoj ĉiam altiĝas. (Vam parlar sobre [el fet] que els preus sempre pugen) Oni argumentis, kontraŭ ke ili ekloĝu en la urbo. Hom argumentava contra [el fet] que ells visquin a la ciutat) Li sukcesis eskapi, pro ke vi dormis. (Ell va aconseguir escapar a causa que tu dormies.) Tio okazis, antaŭ ke mi naskiĝis. (Això s'esdevingué abans que jo nasqués.) Tanmateix, la manca de costum és un argument fort. Si no és necessari cal evitar estructures tan mancades de tradició. Una manera d'evitar el contacte de entre la preposició i la conjunció que és la col·locació de la paraula auxiliar tio: pri tio ke, kontraŭ tio ke etc. En comptes d' antaŭ (tio) ke i post (tio) ke la gent diu antaŭ ol i post kiam. En comptes de pro ke cal dir pro tio ke, tial ke o ĉar.

Oracions amb ke com a complement

Les oracions subordinades amb ke fan la funció de complement del nom (o de l'adjectiu, etc) i aclareixen el significat de la paraula que complementen.

L'oració amb ke com a predicatiu

L'oració amb ke{3} pot ser una descripció predicativa d'un sintagma nominal:

Omissió de la conjunció ke

En algunes ocasions hom omet la conjunció ke abans de la subordinada, però gairebé només en el discurs indirecte:

Oracions interrogatives indirectes

Si una subordinada és una interrogativa indirecta, ha de començar amb la conjunció ĉu o amb un pronom interrogatiu (mot-qu o KI-vorto). Les interrogatives indirectes poden tenir la mateixa funció sintàctica que les subordinades amb ke.

En algunes llengües es fa servir la mateixa paraula com a conjunció de les subordinades condicionals i de les interrogatives indirectes totals. En esperanto cal distingir. Ĉu indica una interrogativa. Se indica una condició. La diferència de significat és molt gran:

• Morgaŭ li diros, ĉu li venos. ≈ Morgaŭ li diros "jes, mi venos" aŭ "ne, mi ne venos". - Demà dirà si vindrà. . ≈ Demà dirà "sí, vindré" o "no, no vindré".

  La interrogativa indirecta amb ĉu és complement directe de diros

• Morgaŭ li diros, se li venos. = Morgaŭ li diros (ion), sed tio okazos nur se li venos. - Demà ho dirà si vindrà. = Demà ho dirà, però només en el cas que vingui.

  L'oració amb se és una subordinada condicional.

Oracions subordinades de relatiu

Els mots amb KI- de la taula de correlatius també introdueixen subordinades no interrogatives. Aquesta mena de mot KI d'alguna manera també té com a antecedent un element que es troba en l'oració principal. Aleshores el mot KI fa de pronom relatiu i indiquen la relació entre la oració subordinada i la principal.

El pronom relatiu kiu

Sovint és difícil separar l'oració de relatiu amb kiu respecte de l'oració principal perquè el significat depèn de les dues oracions juntes:

Molts usuaris de la llengua no posen comes abans i després de les oracions subordinades amb kiu, les quals són necessàries per a la correcta comprensió de tota l'oració. Tanmateix cal dir que no existeixen normes sobre la qüestió. Sempre s'hi poden posar comes.

Una oració de relatiu amb kiu normalment es troba immediatament després de la paraula que complementa, però a vegades en altres posicions, per exemple a l'inici de tota la frase. Aleshores la paraula complementada és sempre tiu o porta tiu al davant:

En algunes ocasions un antecedent té més d'una oració de relatiu amb kiu que el complementa. A fi d'evitar ambigüitats s'hi afegeix una conjunció, per exemple kaj o sed: Hieraŭ mi vidis viron, kiu promenis sur la strato, kaj kiu portis grandan valizon. Ambdues subordinades amb kiu complementen l'antecedent viron. Si hi ha més de dues subordinades amb kiu n'hi ha prou posant una conjunció davant de l'última subordinada amb kiu: Jen estas afero, kiu estas tre utila, kiu helpos vin en multaj okazoj, kaj kiun vi tre zorge gardu. Totes les tres subordinades de relatiu amb kiu complementen l'antecedent afero.

Algunes vegades l'oració de relatiu amb kiu està dèbilment vinculada amb la paraula de la qual és un epítet. Aquesta mena d'oració amb kiu simplement continua la narració. També es podria fer una oració principal a part. Aquest tipus d'oració de relatiu amb kiu que continua la narració sempre es troba al final de l'oració principal:

Pronom relatiu kio

El pronom relatiu kio es pot fer servir com una conjunció semblantment al relatiu kiu. Hom fa servir el relatiu kio en comptes del relatiu kiu si l'antecedent és un correlatiu acabat en O:

Sovint pot passar que el correlatiu que es complementa sigui sobreentès.

Es fa servir el relatiu kio en comptes de kiu si l'antecedent és un adjectiu amb qualitats de substantiu amb un significat molt general. Es podria dir que la paraula io és sobreentesa després de l'adjectiu. Però en realitat mai no es diu aquesta expressió completa amb io:

Si s'hi posa un substantiu, com per exemple afero, aleshores cal fer servir sempre el relatiu kiu: La sola afero, kiun mi deziras... La unua afero, kiu okazis... Okazis la plej bona afero, kiun oni povus imagi.

Si el significat d'un sintagma és menys abstracte, i se'n pot sobreentendre un substantiu de veritat, aleshores cal usar el relatiu kiu:

També es fa servir el relatiu kio en lloc de kiu quan l'antecedent és tota una oració. Aleshores kio representa la idea de tota l'oració:

Girs emfàtics amb els relatius kiu o kio

Existeix un gir especial en què hom fa una presentació amb el verb esti més una subordinada de relatiu amb kiu o kio:

Sovint es pot emfasitzar més clarament a través de l'ordre dels mots. Pri ĉi tiaj aferoj decidas li. Makaroniojn ni manĝas.

Relatiu kies

El relatiu kies normalment indica possessió o pertinença:

El relatiu kies pot mostrar també l'objecte o subjecte significatius d'un substantiu d'acció:

En algunes llengües existeix una paraula que s'assembla a kies, però que té altres significats. La paraula esperàntica kies només significa de kiu2} (del qual), i només quan es tracta de la relació possessió-pertinença o de subjecte semàntic o complement directe semàntic. Kies no pot significar el kiu, al kiu, pri kiu o semblants: Venis grupo de junuloj, el kiuj du estis miaj filoj. (Va venir un grup de joves dels quals dos eren els meus fills.) No és possible: ...junuloj, kies du estis miaj filoj. La frase independent és: Du el la junuloj estis miaj filoj. (Dos dels joves eren els meus fills.) Es tracta de la separació d'uns membres respecte del grup. S'ha de dir el la junuloj, no de la junuloj. Per això kies no és possible. Nia asocio, al kiu ne apartenas tiuj personoj, ne havas ian ajn respondecon pri iliaj agoj. (La nostra associació, a la qual no pertanyen aquestes persones, no té cap responsabilitat sobre llurs accions.) No és posible: Nia asocio, kies ne apartenas... L'oració independent és: Tiuj personoj ne apartenas al nia asocio. (Aquelles persones no pertanyen a la nostra associació.) Mai no es diu aparteni de. No es pot fer servir el relatiu kies.

El relatiu kiam

El kiam de relació pot introduir una oració subordinada adverbial de temps. Una subordinada d'aquesta mena pot relacionar-se amb l'expressió de temps en la oració principal o a un tiam elidit:

Una oració de relatiu amb kiam pot portar al davant una preposició de temps. La preposició indica la funció de tota la oració amb kiam, no de la paraula kiam:

Si es fica la paraula tiam en aquestes oracions, la preposició ha de situar-se davant de tiam: Adam vivis, post tiam, kiam naskiĝis al li Set, 800 jarojn.

Quan la paraula kiam és interrogativa, aleshores el cas és diferent. La preposició que hi ha davant de kiam indica la funció de kiam, no de tota l'oració interrogativa: Ŝi demandis, ĝis kiam mi restos hejme. = Ŝi demandis, ĝis kiu tempo mi restos hejme.

El relatiu kie

El relatiu kie pot indroduit una subordinada de lloc. Aquesta subordinada pot correlacionar-se amb l'expressió de lloc que hi ha a la principal o amb un tie sobreentès:

En lloc del kie relatiu es pot fer servir en kiu(j), ĉe kiu(j), sur kio o similars, principalment si la subordinada és un epítet d'un substantiu i no un complement circumstancial de lloc de l'oració principal. Però kie sovint és més elegant:

El relatiu kia

El relatiu kia pot introduir una subordinada adjectiva. La subordinada de relatiu amb kia pot correlacionar-se amb l'element tia, tiaspeca o tiuspeca de l'oració principal:

Si una oració de relatiu amb mot-KI té com a antecedent un substantiu acompanyat de tia, aleshores hom pot fer servir el relatiu kiu: Vi havas plenan rajton uzi la monon en tia maniero, kiu ŝajnas al Vi la plej bona.

El relatiu kiu fa referència a un individu, mentre que el relatiu kia fa referència al tipus:

Però en aquests exemples tiun i tian mostren prou clarament la distinció entre individu i tipus. Per tant es pot usar kiu en ambdues subordinades. Hom prefereix més sovint kiu, però kia accentua més que es tracta del tipus.

Cal fer servir el relatiu kia només davant d'una oració amb verb. Davant d'un sintagma, o un grup de sintagmes sense verb, cal fer servir el comparatiu kiel: Li vizitis (tiajn) urbojn kiel Parizo. Ne diru: ...urbojn kia Parizo.

El relatiu kiel

El relatiu kiel pot introduir una subordinada de manera o gradació. La oració amb relatiu kiel es correlaciona amb un tiel de l'oració principal, però aquest tiel sovint és elidit.

Les oracions amb relatiu kiel en algunes ocasions complementen tota una oració. Aleshores l'antecedent de kiel és la idea de tota l'oració, d'una manera semblanta al relatiu kio: Ŝia beleco, kiel oni diris, estas la deloga beleco de la malbono. = Ŝia beleco estas la deloga beleco de la malbono. (La seva bellesa és la bellesa atractiva del mal.) + Tiel oni diris. (Així hom pensava.) = Oni diris, ke ŝia beleco estas... (Hom pensava que la seva bellesa...)

El relatiu kiom

El relatiu kiom pot introduir una subordinada que expressi quantitat o mesura. La subordinada amb relatiu kiom es correlaciona amb un tiom de l'oració principal, però sovint tiom és elidit:

La subordinada amb relatiu kiom sovint indica alguna mena de limitació:

El relatiu kial

La paraula kial també és usada com a relatiu, però només com a complement de substantius com kaŭzo o motivo, però fins i tot en aquests casos és poc habitual:

No es fan servir oracions com: Ili foriris tial, kial mi foriris. Sinó que hom diu: Ili foriris pro la sama kaŭzo, kial mi foriris. O més sovint: ...pro la sama kaŭzo, pro kiu mi foriris.

Per tal de representar tota una oració que expressa una causa es pot usar pro kio: Mi ne ricevis vian leteron, pro kio mi ne respondis. També es pot capgirar la construcció de l'oració, usant la conjunció ĉar: Ĉar mi ne ricevis vian leteron, mi ne respondis.

Una subordinada de relatiu amb kial no indica per ella mateixa una causa o motiu. La causa és indicada per la paraula que fa d'antecedent de l'oració amb kial. Per a introduir una subordinada que expressi causa o motiu principalment es fa servir la conjunció ĉar: Ili foriris, ĉar mi foriris. (La meva partença és la causa de llur partença.)

Elisió del mot-TI

El mot-KI relatiu sovint correspon al mot-TI del mateix tipus que hi ha a l'oració principal. Sovint es pot sobreentendre el mot-TI sense canviar el significat. No hi ha regles absolutes que diguin quan es pot elidir el mot-TI. El factor important és la claredat: Si la frase és ambigua, aleshores millor no elidir el mot-TI. El mot-KI relatiu i el corresponent mot-TI normalment han de tenir la mateixa forma: han de ser del mateix grup de la taula de correlatius (tiu — kiu, tio — kio, tiel — kiel etc.), i han de tenir el mateix marcador gramatical o estar ambdós sense marcador.

Normalment no es deixa aïllat un tiun o tiujn: Mi finfine provis tiujn, kiujn vi tiom laŭdis. No digueu: Mi finfine provis, kiujn vi tiom laŭdis.

Si la paraula tiu apareix com un determinant davant d'un substantiu, no es pot ometre el tiu sense canviar el significat. Però sovint es pot canviar tiu pèr la sense causar un canvi important dels signigicat: Li ankoraŭ ne redonis tiun libron, kiun li pruntis de mi. → Li ankoraŭ ne redonis la libron, kiun li pruntis de mi. Si hom digués: Li ankoraŭ ne redonis libron, kiun..., Es tractaria d'un d'aquells llibres que em va manllevar. El significat canviaria.

Si tio i kio preposició, és millor no ometre tio: Marta renkontiĝis kun tio, kun kio renkontiĝas milionoj da homoj. No: Marta renkontiĝis, kun kio renkontiĝas...

Si l'oració de relatiua amb kiam té com a antecedent una tiam aleshores en general hom omet el tiam. Es manté el tiam només en el cas que es pretengui emfasitzar: Kiam oni estas riĉa, [tiam] oni havas multajn amikojn.

En comptes de post tiam kiam, de tiam kiam etc., normalment es diu només post kiam, de kiam etc. Per tant s'omet el tiam, però hi conserva la perposició. En aquests casos la preposició no es relaciona amb la paraula kiam, sinó amb tota la subordinada amb kiam: Post tiam, kiam ŝi estis mallongan tempon en la arbaro, fariĝis nokto. → Post kiam ŝi estis mallongan tempon en la arbaro, fariĝis nokto.

En comptes de ĝis (tiam) kiam es pot dir simplement ĝis. Tampoc cal dir dum (tiam) kiam, sinó simplement dum. Ĝis i dum són conjuncions, i no requereixen la presència de kiam. En lloc de antaŭ tiam kiam normalment es diu antaŭ ol.

Si una oració de relatiu kie té com a antecedent només tie, sovint hom omet el tie, però l'hi pot conservar tie en cas que es pretengui emfasitzar: Kie estas pano, [tie] ne mankas panpecetoj.

Una subordinada de relatiu amb kia sempre té com a antecedent un tia en l'oració principal. En la majoria dels casos es conserva tia, però si l'oració resta clara es pot ometre: Li havas [tian] kapon, kian vi ne trovos en la tuta mondo.

Una oració de relatiu amb kiel sempre té com a antecedent un tiel a l'oració principal, però sovint hom pot sobreentendre el tiel: Ne vivu [tiel] kiel vi volas, vivu [tiel] kiel vi povas.

L'oració de relatiu ambkiom sempre té com a antecedent un tiom a l'oració principal, però sovint hom sobreentén tiom: Da pulvo ni havas [tiom] kiom vi volas.

Una oració de relatiu amb kies rarament té com a antecedent un ties a l'oració principal. Quan és així, és difícil ometre ties: Kies ĝi estas, ties ĝi restu.

L'oració de relatiu amb kialno té mai com a antecedent tial a l'oració principal.

No es pot ometre el mot-TI quan el mot-TI i el correlatiu mot-KI tenen diferents indicadors de funció. o quan un en té i l'altre no:

En algunes llengües es pot ometre el mot-KI correlatiu en algunes ocasions. Això no és possible en esperanto. No digueu: La viro, mi vidis, portis valizon. Digueu: La viro, kiun mi vidis, portis valizon. No digueu: Nun estas la horo, ŝi normale alvenas. Digueu: Nun estas la horo, kiam ŝi normale alvenas.

En algunes llengües es pot abandonar el mot-KI de relació, però conservant una eventual preposició, que aleshores es troba sola en algun lloc de la subordinada (fins i tot al final). Això en esperanto no pot ser de cap manera. La preposició ha d'estar abans d'aquell sintagma la funció del qual indica. No digueu: Mi vidis tiun knabinon, vi parolis pri. Digueu: Mi vidis tiun knabinon, pri kiu vi parolis.

Se

Se = "Sota la condició que, amb el supòsit que, en cas que". Se introdueix una oració subordinada que indica condició, supòsito cas:

Quan la subordinada amb se es troba a l'inici de l'oració, hom sovint fa servir el correlatiu tiam a l'oració principal per contribuir a major claredat. Tiam representa la idea de la subordinada amb se. També es pot fer servir tiuokaze, tiaokaze o semblants: Se ĉiu balaos antaŭ sia pordo, tiam en la tuta urbo estos ordo.

En algunes ocasions tio a l'oració principal representa la idea de l'anterio subordinada amb se: Se ŝi havas multe da mono, tio ne nepre signifas, ke ŝi estas feliĉa. = Se ŝi havas multe da mono, la fakto, ke ŝi havas multe da mono, ne nepre signifas... (Si ella té molts diners, el fet que ella tingui molts diners no significa necessàriament...)

La conjunció se també es fa servir a l'oració principal per tal d'expressar un desig intens que probablement és irrealitzable. El verb de la principal sempre porta la terminació -US: Ho, se mi estus sola! Se mi ne havus infanon! = Desitjo moltíssim que estigués sol, que no tingués un nen (però això no és possible). No es pot dir que l'oració principal sigui sobreentesa: Ho, se mi estus sola, tiam mi estus feliĉa! La paraula nur només en oracions amb se només si és per tal d'expressar un desig intens: Ho, se mi nur estus sola! (Oh, si pogués estar sol!) Ho, se mi nur povus esti tiu feliĉulo! (Oh, si pogués ser aquella persona feliç!)

Ĉar

Ĉar = "perquè". Ĉar introdueix la subordinada que indica causa o motiu:

Si la subordinada amb ĉar es troba a inici de l'oració, sovint s'utilitza tial a la principal. Tial representa la idea de la subordinada amb ĉar: Ĉar la aŭtoro de la lingvo Esperanto tuj en la komenco rifuzis unu fojon por ĉiam ĉiujn personajn rajtojn kaj privilegiojn rilate tiun lingvon, tial Esperanto estas "nenies propraĵo". Al final de la llarga subordinada amb ĉar hom pot oblidar que començaca amb ĉar. Tial introdueix la conseqüència de la causa, i recorda al receptor que es tracta d'una causa. A vegades es fa servir tial just després de ĉar a fi d'emfasitzar: Mi petas tion ĉi tial, ĉar mi scias la inklinon de la plimulto da homoj. Tanmateix, després de tial hom normalment fa servir una subordinada amb ke. Tial ke = pro tio ke = ĉar: Tio ĉi estas nur tial, ke la ideo mem de lingvo "tutmonda" estas tiel alta kaj alloga. Es recomana no fer servir la variant pro tio ĉar.

Dum

Dum introdueix una subordinada de temps. La subordinada amb dum indica una cosa que té lloc al mateix temps que l'oració principal. Es fa servir dum si la subordinada i la principal tenen durada, i duren aproximadament el mateix temps.

Sovint la subordinada amb dum indica una cosa que contrasta amb la principal. Aquí l'element temporal pot perdre importància i fins i tot desaparèixer.

Dum a l'inici era només una conjunció. Després dum també va esdevenir una preposició: Dum la manĝado venas apetito.

Si no totes dues accions tenen durada, o si hom no vol mostrar especialment la durada, hom fa serivir el relatiu kiam. Aleshores les dues accions potser tenen lloc alhora o momentàniament: Kiam mi venis al li, li dormis. Kiam oni estas riĉa, oni havas multajn amikojn. Dum i kiam aporten matisos diferents. No es poden fer servir al mateix temps. No digueu: Tio okazis, dum kiam mi loĝis en Romo. Diru ...dum mi loĝis en Romo, si es tracta d'un esdeveniment que no tenia durada. Digueu ...kiam mi loĝis en Romo, si era un esdeveniment que no tenia durada, o la durada és irrellevant.

Ĝis

Ĝis introdueix una subordinada que indica el temps final de la princilal. Quan comença l'esdeveniment de la subordinada amb ĝis s'acaba l'esdeveniment de l'oració principal:

La subordinada amb ĝis sempre ha d'indicar alguna cosa més o menys momentània. No digueu: Mi restis, ĝis li dormis. (*Hi vaig romandre fins que ell dormia.) Digueu: Mi restis, ĝis li ekdormis. (Hi vaig romandre fins que ell es va adormir.) O bé: Mi restis, ĝis mi vidis, ke li dormas. (Hi vaig romandre fins que vaig veure que dormia.) O semblants.

En una subordinada de temps és superflu, fins i tot evitable, afegir kiam després de ĝis. No digueu : Mi daŭrigos demandadi, ĝis kiam vi respondos. Digueu simplement: Mi daŭrigos demandadi, ĝis vi respondos. Ĝis és una simple conjunció, i no necessita ajuda de kiam. Però si es tracta d'una interrogativa indirecta, ĝis kiam és ben normal: Mi demandis, ĝis kiam ili restos tie.

Pot semblar estrany que s'utilitzi ĝis kiam només per a interrogatives. La raó és que un ĝis kiam no interrogatiu és una construcció totalment diferent d'un ĝis kiam interrogatiu. Només comparteixen l'aspecte. Davant d'una subordinada no interrogativa ĝis va amb tota la subordinada: Mi daŭrigos demandadi, ĝis kiam vi respondos. = Mi daŭrigos demandadi ĝis la tempo de via respondo. Però en una interrogativa indirecta ĝis va només amb kiam: {5} = {6} En una subordinada d'aquesta mena tant ĝis com kiam són imprescindibles per al significat. En una subordinada de temps amb ĝis, la paraula kiam és tanmateix totalment supèrflua. El fet d'afegir aquest kiam superflu podria fer creure en alguns casos que es tracta d'una interrogativa, encara que no ho sigui en cap cas.

Algunes persones afegeixen ne en una subordinada amb ĝis (per influència de llengües nacionals), cosa que genera un sentit incorrecte. Hom diu per exemple: Mi rifuzos kredi al viaj vortoj, ĝis vi ne donos pruvojn. El sentit intencionat és que l'acció de "rifuzi kredi al viaj vortoj" (refusar creure les teves paraules) cessa quan les proves són aportades. Per tant cal dir: Mi rifuzos kredi al viaj vortoj, ĝis vi donos pruvojn. Si hom fa servir dum en lloc de ĝis, tanmateix cal fer servir ne: Mi rifuzos kredi al viaj vortoj, dum vi ne donos pruvojn. L'acció de "rifuzi kredi al viaj vortoj" tindrà lloc durant el temps en què les proves no són aportades (fins al moment que aportaràs les proves).

Ĝis és inicialment no només una conjuncio sinó també una preposició: Post la vespermanĝo niaj fratoj eliris kun la gastoj el sia domo kaj akompanis ilin ĝis ilia domo.

Kvankam

Kvankam introdueix una subordinada que expressa una causa insuficient o un impediment insuficient. La subordinada amb kvankam indica una cosa que no pot acabar d'impedir la idea de l'oració principal:

Si una subordinada amb kvankam se situa a l'inici de l'oració, sovint cal fer servir tamen a la principal:

Mai no feu servir sed (ni kaj) per tal de donar suport a una subordinada amb kvankam. No digueu: Kvankam mi ne volis tion, sed mi faris. Digueu: Kvankam mi ne volis tion, mi tamen faris. O bé: Mi ne volis tion, sed mi tamen faris.

Kvankam s'assembla molt a malgraŭ. La diferència rau en el fet que kvankam introdueix una subordinada, mentre que malgraŭ és una preposició que es troba davant d'un sintagma nominal: Ili rifuzis helpi, kvankam mi petegis. (Van refusar ajudar tot i que els ho vaig suplicar.) = Ili rifuzis helpi malgraŭ mia petego. (Van refusar ajudar malgrat la meva súplica.)

Però també malgraŭ pot introduir una subordinada amb el suport de ke o bé tio ke: Ili rifuzis helpi malgraŭ (tio), ke mi petegis. (Van refusar ajudar malgrat que els ho vaig suplicar.) L'expressió malgraŭ (tio) ke és menys habitual, i per això més emfàtica que kvankam. Existeix també una l'expressió més forta spite ke (a despit que), que indica una oposició intencionada: Ili rifuzis spite ke mi petegis. (Van refusar a despit que jo els ho suplicava.) Eĉ + se en algunes ocasions pot tenir un significat análeg. Eĉ + se indica que seria sorprenent si la cosa pogués impedir-ho: Ili rifuzus, eĉ se mi petegus. (Ho refusarien fins i tot si jo els ho supliqués.)

Kvazaŭ

Kvazaŭ = "com si (fos)". Kvazaŭ pot introduir una subordinada que expressa una comparació imaginària:

En aquesta mena d'oracions amb kvazaŭ normalment cal fer servir el condicional. Però, si l'oració amb kvazaŭ d'alguna manera reporta el pensament d'algú, aleshores cal fer servir, en la majoria dels casos, l'indicatiu. Aleshores es traca d'un estil indirete en què sempre cal fer servir la forma verbal del pensament o parlament que va tenir lloc: Ŝi havis la senton, kvazaŭ tio estas ŝia arbo.

Kvazaŭ sovint actua com una partícula adverbial (que no introdueix cap subordinada). En aquests casos normalment cal fer servir només el mode indicatiu: Ili vidas en mi personon, kiu kvazaŭ ludas la rolon de ia reĝo.

Ol

Ol pot introduir una subordinada de temps, si davant d'aquesta subordinada hi ha la paraula antaŭ:

En la majoria dels casos ol expressa comparació amb la col·laboració de pli o bé alia. També en antaŭ ol es tracta d'una comparació. Es comparen dos temps diferents. Un d'aquests temps és anterior. Des d'un punt de vista lògic també es podria dir antaŭ kiam, de la mateixa manera que es diu post kiam. Alternativament també seria lògic dir post ol en comptes de post kiam. Però des de ja fa temps és costum dir antaŭ ol i post kiam. Totes dues són lògiques. També serien lògiques antaŭ ke (= antaŭ tio ke), i post ke (= post tio ke), però a la pràctica no es diu. És recomanable fer servir antaŭ ol i post kiam, perquè són més fàcils d'entendre precisament a causa de l'habitud.

Si la principal i la subordinada tenen el mateix subjecte, en comptes d'oració subordinada es fa servir l'estructura antaŭ ol + infinitiu: Oni devas iri longan distancon, antaŭ ol veni al la rivero.

Apenaŭ

En la majoria dels casos apenaŭ és una partícula adverbial, però també pot ser conjunció d'una subordinada de temps. Aleshores apenaŭ significa "immediatament després que" o "gairebé al mateix temps que". Aquesta mena de subordinades amb apenaŭ sempre se situen davant de la principal:

Hom pot fer servir alternativament apenaŭ com a partícula adverbial en una oració principal: Apenaŭ ŝi ektuŝis ŝian brakon, kiam el la buŝo... L'oració kiam el la buŝo... ara és una subordinada de temps.