Els participis són paraules que mostren una acció o un estat com una qualitat del seu subjecte o complement directe. Els participis es formen mitjançant sufixos de participi especials. Existeixen sis sufixos de participi, tres d' actius, ANT, INT, ONT, i tres de passius, AT, IT, OT.

Participis com a adjectius

El participi actiu presenta una acció o estat com a descripció del seu subjecte:

El participi passiu presenta una acció o estat com a descripció de l'objecte (o complement directe):

Els participis passius només són possibles per als verbs que tenen complement directe. No es pot dir, per exemple okazata, perquè el verb okazi no pot portar mai complement directe. Tots els verbs amb el sufix IĜ són intransitius. Per això les formes ...iĝata, ...iĝita ij ...iĝota mai no són possibles.

Les vocals dels participis són les mateixes de les terminacions verbals AS, IS i OS. Llur significat també és semblant però no exactament el mateix. AS indica principalment el caràcter present de l'acció, mentre que ANT i AT indiquen continuïtat o itinerància de l'acció. IS indica que l'acció va tenir lloc abans del present, mentre que INT i IT indiquen que l'acció es va completar eventualment abans d'una altra acció. OS indica un temps després del present, mentre que ONT i OT indiquen un estat abans del començament de l'acció, sovint amb el matís que hom té la intenció de portar a terme l'acció, o que l'acció tindrà lloc aviat:

Remarca: Algunes persones experimenten amb el participi corresponent a la terminació US, UNT i UT: skribunta viro = "home que escriuria", skributa letero = "carta que seria llegida". Però aquests participis no pertanyen a la llengua oficial. Si hom els utilitza s'exposa a no ser ben entès. Només es poden acceptar en situacions informals com els acudits.

Participis com a adverbis

El participi amb terminació E mostra un fet afegit que té relació amb el subjecte de la frase. Enlloc de dir dues frases, una per a cada acció, es combinen les frases fent-ne una de sola:

Aquestes frases compostes són més habituals en el llenguatge escrit. Expressen una relació complexa entre diferents coses, en una forma densa i difícil. En la llengua oral s'acostuma a expressar aquestes coses usant moltes més paraules.

En aquesta mena d'oracions el participi adverbia ha de ser, segons el sentit, una descripció del subjecte del predicat:

No digueu: Promenante sur la strato venis subite ideo al mi en la kapon. El subjecte del predicat venis és ideo. La frase doncs significa que la idea estava passejant pel carrer, que probablement no és el significat que desitjava transmetre l'emissor. Cal dir: Promenante sur la strato mi subite ekhavis ideon en la kapon. O: Kiam mi promenis sur la strato, venis subite ideo al mi en la kapon. (Quan passejava pel carrer de cop em va venir una idea al cap.)

Participis com a substantius

Un participi actiu amb la terminació O indica el subjecte protagonista de l'acció o l'estat. Un participi passiu amb la terminació O indica el complement directe en questió. segons una regla específica, el participi acabat en O normalment fa referència a una persona:

No s'ha d'afegir el sufix UL perquè els participis amb terminació O ja indiquen persones per ells mateixos.

Si no es tracta de persones, sinó d'altres coses inanimades, aleshores cal fer servir el sufix AĴ: skribitaĵo, legataĵo, plenumitaĵo, plaĉantaĵo. Però quan ja hi ha el sufix AĴ, el morfema de participi aleshores esdevé superflu. Sovint aquestes formes són suficients: skribaĵo, legaĵo, plenumaĵo, plaĉaĵo.

En algunes ocasions, el participi amb terminació O indica que el qui realitza l'acció no és una persona el que compleix la funció, principalment en matemàtica i altres disciplines:

A partir d'un substantiu que indica persona, normalment se'n pot fer una adjectiu que signifiqui "relatiu o pertanyent a la persona". Això no és possible per als participis substantius, perquè la terminació A té altres significats:

Nota: La paraula Esperanto (amb majúscula) originàriament era un participi amb el significat "persona que té esperança", però ara és el nom d'una llengua i ja no és considerat com un participi. Per tant es pot fer l'adjectiu Esperanta = 'relatiu o pertanyent a l'esperanto, esperàntic'. La paraula esperanto (amb minúscula) tanmateix és encara un participi, i significa "persona que té esperança".

Formes verbals compostes

Mitjançant el verb auxiliar esti i diversos participis, es poden expressar amb precisió molts matisos de mode, temps, durada, perfecció, etc. Els verbs simples amb AS, IS, OS i U en general són preferibles, però en ocasions, quan hom vol presentar una acció amb més detall, es poden fer servir formes compostes. Principalment es poden combinar totes les formes del verb esti (esti, estas, estis, estos, estu, estus) amb tots els sis participis. Això forneix 36 possibles formes verbals compostes, tot i que algunes d'aquestes gairebé no es fan servir mai, perquè expressen matisos massa estranys o esecials. Algunes altres proveeixen matisos necessaris, però per als qual ja existeixen altres recursos expressius. Vet aquí uns quants exemples:

Les formes derivades amb ANT molt rarament són necessàries. Indiquen amb èmfasi que una cosa dura mentre una altra s'esdevé. Ocasionalment es podria dir (ĝuste) tiam (precisament aleshores) per accentuar la simultaneïtat. Les formes amb INT són necessàries més sovint. Poden ser útils per indicar que una acció va tenir lloc abans que una altra. Tanmateix el context també ho pot indicar prou bé. En cas que sigui necessari, poden ajudar expressions com jam, antaŭe, ĵus, post kiam o antaŭ ol. Les formes amb ONT es poden fer servir per indicar una acció que es preveu o que s'ha planificat. Això també ho pot expressar l'adverbi baldaŭ i diversos verbs.

Les formes compostes amb IT són una mica diferens de les formes amb INT. Les formes amb INT sempre indiquen una acció que va tenir lloc abans que una altra. La forma composta amb IT indiquen l'acompliment d'una acció, o una acció, que va donar resultat. La forma amb IT pot indicar un temps anterio a un altre, però molt sovint no és així:

En algunes ocasions hi pot haver malentès, perquè una forma amb IT pot significar una acció anterior o una acció acomplerta. En aquests casos cal ajudar-se d'expressions auxiliars que indiquin clarament el temps. Tanmateix aquests aclariments rarament són necessaris a la pràctica: Kiam via domo estis konstruata, mia domo estis jam longe konstruita. (Quan van construir la teva casa, la meva ja feia temps que era construïda.) Estis konstruita és anterior en el temps en comparació amb estis konstruata. Antaŭe ni iradis en la lernejon kaj iom lernis, kaj poste ni estis konfirmitaj. (Abans anàvem a l'escola i apreníem una mica i després vam ser confirmats.) Estis konfirmitaj és posterior en el temps en comparació amb iradis i lernis.

A vegades en comptes de fer servir el verb esti + participi, es por verbalitzar directament el participi de la mateixa manera que es pot fer amb els adjectius: estas leganta → legantas, estis legonta → legontis, estus leginta → legintus, estas legata → legatas, estos legita → legitos etc.

Aquestes formes són lògiques i segueixen la regla, però malauradament a la pràctica són difícils d'entendre. Una paraula com legintos aparentment conté massa informació en una forma massa compacta. Les formes compostes habituals amb el verb esti són més adequades en aquestes rares ocasions en què les formes verbals simples no són possibles (legis, legos etc.).

Però algunes d'aquestes formes escurçades han arribat a introduir-se a la pràctica. Principalment algunes formes amb INTUS són populars. Una forma simple amb US és totalment atemporal, però molts parlants consideren que moltes són presents per defecte, i utilitzen INTUS sempre que es tracta del passat: Se mi sciintus tion, mi agintus alie. = Se mi estus sciinta tion, mi estus aginta alie. Hom pot dir més simplement: Se mi (tiam antaŭe) scius tion, mi (tiam) agus alie. - lernu_net

També les formes amb ATAS són prou habituals: Bezonatas novaj fortoj en nia organizo. = Estas bezonataj... (Calen més forces en la nostra organització) Serĉatas nova redaktisto por la revuo. = Estas serĉata... (Es busca nou redactor per a la revista)

Veu passiva

Les frases amb un verb transitiu es poden passar d'actives (frase normal) a passives. La passiva seria com la manera inversa de mostrar una acció. Quan es passa a passiva una oració, hi ha tres canvis:

• L'objecte (o complement directe) passa a ser subjecte (i perd la terminació N).
• El predicat esdevé verb compost: esti + participi passiu.
• El subjecte actiu desapareix o esdevé un complement agent introduït per de

La knabino vidas la domon. - La noia veu la casa.

• la domon → la domo
• vidas → estas vidata
• la knabino → de la knabino

→ La domo estas vidata de la knabino. - La casa és vista per la noia.

Li batis sian hundon per bastono. - Va pegar el seu gos amb un bastó.

• sian hundon → lia hundo
• batis → estis batata
• ell pot desaparèixer

→ Lia hundo estis batata per bastono. - El gos d'ell va ser colpejat amb un bastó.

Hom fa servir la veu passiva amb la finalitat de traslladar l'atenció des del subjecte actiu cap a l'acció. L'antic complement directe (el nou subjecte) també rep més atenció. Hom sovint fa servir la passiva quan parla d'una cosa molt general, quan a penes existeix un subjecte actiu.

Per expressar en una oració passiva l'agent de l'acció, es fa servir la preposició de: Ĝi estis trovita de mia frato. = Mia frato trovis ĝin. La piano estas ludata de vera majstro. = Vera majstro ludas la pianon. La preposició de té molts significats, però en oracións passives de normalment indica sempre l'agent. Si hi ha perill de malentès es pot dir fare de: Ĝi estis forprenita fare de mi. = Mi forprenis ĝin. (per part de)

Si el subjecte d'una oració passiva és una oració subordinada, un infinitiu o un quantificador, el participi passiu ha de portar la terminació E: Oni interkonsentis, ke mi faru tion. → Estis interkonsentite, ke mi faru tion. Oni ordonis al mi fari tion. → Al mi estis ordonite fari tion. (Hom va acordar que ho fes jo.) Oni atribuis multe (= multon) al tiu rakonto. → Multe estis atribuite al tiu rakonto. (Hom atribueix molt a aquell conte.) En algunes ocasions un verb transitiu pot aparèixer en una oració sense complement directe. Si aquesta oració es passa a la passiva, el resultat és una oració passiva sense subjecte. També en aquest cas el participi ha de portar terminació E: Oni parolis pri tio. → Pri tio estis parolate.

Veu passiva — tria dels participis

L'elecció del participi passiu depèn d'allò que hom vol expressar. Cal triar el participi AT si hom vol accentuar la continuïtat gradual de l'acció, o de si es tracta d'una repetició de l'acció. La terminació IT és apropiada quan és més important el resultat o la culminació de l'acció. Hom tria la terminació OT si es tracta d'un estat abans de l'acció.

AT

durada o repetició

IT

acompliment o resultat

OT

estat abans de l'acció

Si dubtem entre AT i IT, podem provar alguna expressió per trobar quina forma és la més adient en cada cas.

Si podeu afegir-hi iom post iom,plu kaj plu o ree kaj ree sense alterar-ne gens el significat, aleshores el sufix AT és adequat, perquè iom post iom i plu kaj plu emfasitzen la continuïtat, i ree kaj ree emfasitza el caràcter reiteratiu.

Si hi podeu afegir definitive sense alterar-ne el significat, aleshores el sufix IT és adequat, perquè definitive accentua l'assoliment del resultat.

Alguns verbs poden tenir diversos significats, i l'elecció del participi depèn de quin dels significats hom pretén vehicular. Un exemple clàssic és el verb okupi, que pot significar "prendre un lloc" o bé "tenir un lloc ocupat". Prendre és una acció momentària, i per això l'interessant és l'assoliment del resultat. Tenir, en canvi, és una cosa continuada, i per això és més rellevant la continuïtat. Després de prendre ve el torn de tenir, i abans de tenir una cosa normalment s'ha de prendre. Per això, amb el verb okupi es poden fer servir indistintament els sufixos IT o AT sense gairebé cap diferència: Mi estas tre okupata de mia laboro. = Mia laboro nun "tenas min" (plu kaj plu), ĉar ĝi antaŭe "prenis min". Mi estas tre okupita de mia laboro. = Mia laboro (definitive) "prenis min", kaj tial ĝi nun "tenas min". (Estic molt ocupat per la meva feina.) Un altre exemple és el verb "kovri":Li kovris la plankon per tapiŝo. → La planko estis kovrita (de li) per tapiŝo. (Va cobrir el terra amb un tapís.) Aquí es tracta de l'acte definitiu de "posar sobre el terra". Tapiŝo kovris la plankon. → La planko estis kovrata de tapiŝo. Aquí es tracta de l'estat continuat de "jeure sobre el terra". En la majoria dels casos hom usa el sufix IT en verbs com okupi i kovri, però en realitat es pot triar depenent de la idea que es vol transmetre.

En algunes ocasions hom prefereix el participi amb AT quan l'acció és només una possibilitat teòrica, i no és segur que arribi a realitzar-se, o quan l'acció és negada o si el context porta a pensar que no es podrà realitzar: Ŝi estis nun en tia aĝo, ke ŝi devis esti konfirmata. Només es tracta del deure de la confirmació. Si la confirmació realment es va realitzar, encara no se sap. Ili volas, ke tia aŭ alia ŝanĝo estu farata jam nun. No se sap si el canvi es farà o no. La unueco de Esperanto neniam estos rompata. El trencament mai no tindrà lloc Eĉ vulpo plej ruza fine estas kaptata. Es tracta d'un principi sempre vàlid. La idea de continuïtat esdevé per tan més important que la idea d'acompliment. Però també és possible fer servir la forma amb IT en oracions d'aquesta mena. Hom pot triar lliurement segons el matís que vulgui accentuar.

Quan les accions són repetides normalment es fa servir AT, perquè interessa més la repetició, però en algunes ocasions hom pot concentrar-se en l'acompliment de cada repetició individual, i fer servir IT. Si hom indica el nombre precís de repeticions, la idea d'acompliment perd rellevància, i aleshores hom fa servir ordinàriament la forma amb IT: Dum la milito tiu vilaĝo estis ofte prirabata kaj bruligata. Dum la milito tiu vilaĝo estis kvarfoje prirabita kaj bruligita.

Remarca: Algunes persones no accepten els principis que acabem d'explicar sobre la tria entre AT i IT. Segons aquestes persones, en canvi, AT ha de significar 'aleshores', i IT ha de significar 'abans d'aleshores'. Fan oracions com: Mi estis naskata en Januaro. La ŝlosilo estis perdata hieraŭ. Subite li estis trafata de kuglo. Aquest llenguatge normalment és anomenat "atismo" (i també "tempismo"). En un esperanto normal es faria servir el sufix IT en aquestes oracions, i per això es fa servir l'expressió "itismo" (i també "aspektismo"). La qüestió sobre atismo i itismo va ser decidida definitivament amb tres oracions modèliques del Fundamento: Georgo Vaŝington estis naskita la dudek duan de Februaro de la jaro mil sepcent tridek dua. Li sentis sin tiel malfeliĉa, ke li malbenis la tagon, en kiu li estis naskita. Mia onklo ne mortis per natura morto, sed li tamen ne mortigis sin mem kaj ankaŭ estis mortigita de neniu; unu tagon, promenante apud la reloj de fervojo, li falis sub la radojn de veturanta vagonaro kaj mortiĝis.