Unu també es fa servir amb caràcter individual sense precedir un substantiu. Hom pot dir sovint que un substantiu és sobreentès però en aldunes ocasions la presència del substantiu molestaria. Aleshores unu es fa servir amb caràcter de pronom:

Quan unu es fa servir per a marcar un individu, o es fa servir com a pronom (en algunes ocasions per a indicar que una cosa és única) en la descripció d'uns quants individus rep la terminació J:

La forma unu no pot rebre la terminació N. Això és una regla bàsica que sempre és vàlida, tant si unu indica nombre com si indica individu o ésser únic: Unu mi renkontis en Londono, alian en Parizo. No féu servir mai la forma unun. Però la forma unuj sí que pot rebre la terminació N, perquè unuj no pot ser mai un numeral pur. Sempre indica individualitat o unicitat. De totes maneres, forma unujn és necessària en poquíssimes ocasions: Unujn mi renkontis en Londono, aliajn en Parizo.

La regla que prohibeix unun però permet unujn és estranya des del punt de vista de la lògica. Però és molt bona des del punt de vista de la utilització pràctica. A la pràctica no es poden distingir rigorosament els usos de unu per a indicar nombre, unicitat i individualitat. Hi ha molts casos fronterers, i per això la regla simpla segons la qual unu no pot portar mai la terminació N és molt pràctica. No cal capficar-se en cada ocasió si unu indica nombre, individualitat o unicitat. En canvi unuj sempre indica individualitat o unicitat, i per això no hi ha problema a fer-hi servir la terminació N, si la funció sintàctica així ho exigeix.

No confongueu l'unu d'individualitat amb el correlatiu iu. El pronom unu d'individualitat indica que l'emissor sap bé de quin individu parla (mentre que el receptor probablement no ho sap). Iu indica que la identitat del referent és desconeguda o poc clara, o que la identitat no és rellevant:

Sovint es pot fer servir iu en lloc d'unu, quan no és important indicar si l'individu és conegut per l'emissor. Però unu és més precís. Indica que l'emissor en coneix la identitat.

L'adjectiu certa en algunes ocasions té un significat semblant al d'unu amb caràcter d'individualitat, però certa té més força. Indica amb èmfasi que una cosa segur que és coneguda per a l'emissor (però no per al receptor): certaj okazoj multe da saĝo estas pli malbona, ol se oni ĝin tute ne havus. Hieraŭ vizitis min certa sinjorino Schmidt.

La diversitat d'usos del pronom unu sembla estranya a algunes persones, entre altres motius perquè els manuals d'esperanto rarament ho expliquen. Per això moltes persones prefereixen fer servir unu només en un sentit purament numeral, i per a altres usos prefereixen les paraules iu(j), kelka(j) i certa(j). Això empobreix la llengua perquè cada paraula expressa un matís diferent, i tots aquests matisos són necessaris.

Unu... la alia

La paraula unu amb caràcter pronominal forma part de l'expressió unu... (la) alia, mitjançant la qual d'indica reciprocitat. Unu... (la) alia representa tota una oració abreujada. Unu normalment és subjecte en l'oració completa, i (la) alia fa de complement directe o té una altra funció sintàctica, però no fa mai de subjecte:

Gairebé sempres es pot fer servir unu... (la) alia sense terminació J. Però en cas necessari es pot afegir la terminació J a alia i també a unu, depenent del sentit amb què es faci servir: La junaj knabinoj kaj junuloj ĉe la lageto babilas unuj kun la aliaj. Uns xerraven amb uns altres. En algunes ocasions cal fer servir la forma unujn: La registaroj ĵetas la homojn unujn kontraŭ la aliajn. = La registaroj ĵetas unujn homojn kontraŭ la aliajn homojn.

En lloc de unu... la alia a vegades hom pot fer servir la paraula reciproke juntament amb si o un altre pronom: La knabino kaj la knabo kisis sin reciproke. = La knabino kaj la knabo kisis unu la alian. També es pot fer servir reciproke juntament amb unu... la alia a fi d'emfasitzar la reciprocitat: Vi ne estas reciproke egalaj unu al la alia en la regiono de la spirito. També existeix la possibilitat de dir inter com un prefix d'un verb, sovint juntament amb si o un altre pronom, o l'expressió inter si (inter ni, inter vi), que sempre significa l'un amb l'altre o semblant: Ili sin interakuzas. = Ili akuzas unu la alian. Ili interparolas. = Ili parolas unu kun la alia. Ili estis tre amikaj inter si. No feu servir mai el pronom si juntament amb unu... la alia. No digueu: Ili amas sin unu la alian. Digueu simplement: Ili amas unu la alian.

Numerals substantius

Els numerals amb el sufix ON indiquen fraccions:

Els nombres més alts que 999.999 s'expressen per mitjà de numerals substantius:

miliono

1.000.000 (sis zeros)

miliardo

1.000.000.000 (=nou zeros)

biliono

1.000.000.000.000 (=onze zeros)

triliono

1.000.000.000.000.000.000 (=divuit zeros)

Algunes llengües, entre altres l'anglès i el rus, atribueixen valors totalment diferents a numerals amb formes semblants a biliono i triliono. Les paraules de l'esperanto tanmateix només poden tenir el significat que s'acaba d'explicar, cap altre. Encara existeixen paraules amb un valor numèric més alt, però es fan servir rarament.

Els numerals substantius reben les terminacions J i N seguint les mateixes regles que els altres substantius:

Els numerals substantius no poden descriure directament el substantiu, sinó que es fan servir juntament amb la preposició da:

Les paraules amb el sufix ON també necessiten una preposició auxiliar: Unu tago estas tricent-sesdek-kvinono aŭ tricent-sesdek-sesono de jaro.

Els numerals també poden esdevenir substantius si hom hi afegeix la terminació O. En aquest cas indiquen alguna mena de cosa relacionada amb el nombre, o un grup amb aquest nombre de constituents. Davant de la terminació O, els numerals sempre s'escriuen junts. A fi d'aconseguir més claredat, hom pot usar guionets de divisió on originàriament hi havia espais:

Nombres mixtos

Quan hom barreja determinants numerals amb numerals substantius en una mateixa expressió de nombre, llurs diferents regles col·lideixen. Els (determinants) numerals volen ser epítets de la paraula principal, mentre que els numerals substantius són ells mateixos paraules principals amb una expressió amb da que els segueix. En general la solució apropiada és fer servir da en aquesta mena d'ocasions, perquè da juntament amb numerals és inhabitual però no incorrecte del tot:

Adjectius numerals

Si s'afegeix la terminació A al numeral, es crea un adjectiu que indica la posició en una filera/llista, número ordinal:

Als ordinals se'ls afegeix la terminació J, igual que passa amb els adjectius comuns

Si s'afegeix la terminació A a un numeral composat per diversos mots, es pot posar-ho tot en una sola paraula però també es pot deixar apart les diferents paraules. En qualsevol cas, la terminació A es posa només al final. Si s'ajunten les paraules, es pot posar un guionet entre elles per a major claredat. Llavors es posen el guionets allà on hi ha els espais en el numeral compost original:

Quan una expressió ordinal té lloc al costat d'un numeral cardinal, cal posar l'expressió ordinal en primer lloc a fi d'evitar confusions:

Altres numerals amb terminació A.

Les paraules amb el sufix ON que porten terminació A són adjectius ordinaris.

Miliona, miliarda etc. són adjectius ordinaris que teòricament poden tenir diferents significats segons el context. Però a la pràctica només apareix el significat ordinal: Nia miliona kliento ricevos specialan donacon.

Nula també és un adjectiu ordinari que teòricament pot ser utilitzat amb diversos significats segons el context, per exemple amb significat ordinal: je la nula horo kaj tridek minutoj. A la pràctica es fa servir gairebé només amb el significat de "sense valor, invàlid, inexistent": Bruo potenca, nula esenco.

Els adjectius ordinals a partir de nombres mixtos teòricament són possibles, però amb prou feines recomanables: nia du-milion-unua kliento. És preferible que feu servir expressions amb la paraula numero: nia kliento numero du milionoj unu.

Numerals adverbials

Els numerals amb la terminació E tenen el mateix significat que les corresponents formes adjectives:

Matisadors de numerals

Hom pot fer servir les preposicions ĝis, inter i po a fi de matisar numerals de diverses maneres:

En oracions d'aquesta mena les preposicions concerneixen els substantiu que segueix, però tenen sentit només per al nombre. Si hom elimina el numeral, també n'ha d'eliminar el matisador, perquè aquest ja no té sentit:

Per tant aquestes preposicions no indiquen una funció sintàctica quan matisen nombres. No són indicadors de funció, però tenen una funció adverbial: ĉirkaŭ = proksimume; de = minimume; ĝis = maksimume.

Els matisadors de numerals poden aparèixer juntament amb veritalbes indicadors de funció que indiquen la funció sintàctica de tota l'expressió:

En aquesta mena d'oracions hom fa servir aquestes partícules només com a matisadors i no com a preposicions — excepte po. En el cas de po l'ús de la llengua varia. Algunes persones sempre fan servir po com una preposició autèntica, la qual cosa significa que mai utilitzen la terminació N juntament amb la preposició po, encara que el sintagma faci de complement directe, per exemple Mi donis al ili po dek eŭroj. Altres sempre fan servir po d'una manera adverbial, i afegeixen la terminació N quan la funció sintàctica ho exigeix, per exemple Mi donis al ili po dek eŭrojn. Ambdós usos són totalment bons i correctes.

Expressions matemàtiques

El signe d'igualtat (=) es pot pronunciar com faras o bé estas o bé egalas (al), més o menys al gust de cadascú: du kaj du faras kvar, dek minus tri estas sep, du oble du egalas (al) kvar.

No useu el punt en lloc de la coma per als decimals. El punt es fa servir com a signe dels decimals només en alguns països. L'esperanto, com la majoria de països i de llengües, usa la coma per als decimals.

En algunes ocasions es poden sobreentendre les paraules per a unitats inferios com ara grams i cèntims en aquesta mena d'expressions: tri kilogramoj (kaj) sepcent, kvar dolaroj (kaj) sepdek kvin. Però cal tenir cura que no hi hagi cap dubte sobre la unitat inferior de què es tracta.

Hores

Per a indicar l'hora cal seguir alguna d'aquests models que segueixen. Les paraules horo i minutoj sovint se sobreentenen:

Per a més claredat, es poden afegir les expressions en la antaŭtagmezo o bé antaŭtagmeze, i en la posttagmezo o bé posttagmeze. Però també es pot fer servir el sistema de 24 hores:

En lloc de 15 minutoj es pot dir kvarono, kvaronhoro o kvarona horo. En lloc de 30 minutoj es pot dir duono, duonhoro o duona horo.

Les hores s'indiquen amb els numerals ordinals: tria, naŭa, dek-dua etc. Per demanar quina hora és, es fa servir el pronom interrogatiu kiom + la terminació -A → kioma.

Per a indicar quant té lloc una cosa cal fer servir un indicador de funció, normalment je, antaŭ, post, ĝis o ĉirkaŭ:

Quan es tracta de les hores, cal evitar l'indicador de funció N perquè hi ha el perill de confondre l'hora amb la data, que també s'expressa amb numerals ordinals: je la tria = "je la tria horo", la trian = "en la tria tago de la monato".

Dates

Les dates s'indiquen seguint aquests models. Les paraules tago i en la jaro sovint s'elideixen:

Per als anys també es poden fer servir els numerals ordinals, però això cada vegada és menys habitual: Estis la lasta de Januaro (en la jaro) mil-okcent-okdek-sepa.

Entre el dia i el mes cal usar sempre de, perquè el numeral ordinal no fa referència al mes, sinó a la paraula tago, que normalment és elidida: la unua de Majo = la unua tago de Majo, la dek-tria de Decembro = la dek-tria tago de Decembro. Si algú diu la unua Majo, això vol dir el primer d'una sèrie de mesos de maig.

Per a indicar la data en què una cosa va tenir lloc, en té o en tindrà, cal fer servir un indicador de funció adequat. Sovint hom fa servir la terminació N: