Els morfemes O, A, E, I, AS, IS, OS, US i U són terminacions gramaticals. Són molt importants per a la formació de mots. També existeixen les terminacions J i N, però no són importants per a la formació de mots.

Les partícules són una classe de paraules: por, mi, jam, eĉ, tiam, anstataŭ, je, jes i altres.

La majoria dels morfemes són lexemes (o arrels). Tot lexema té per ell mateix un significat, però un lexema no pot aparèixer per ell mateix com una paraula. Necessita una terminació gramatical.

• Alguns lexemes indiquen persones, per exemple: AMIK, TAJLOR, INFAN, PATR, SINJOR, VIR...
• Altres lexemes indiquen bèsties, per exemple: ĈEVAL, AZEN, HUND, BOV, FIŜ, KOK, PORK...
• Altres són plantes, per exemple: ARB, FLOR, ROZ, HERB, ABI, TRITIK...
• Alguns lexemes són eines, per exemple: KRAJON, BROS, FORK, MAŜIN, PINGL, TELEFON...
• Molts lexemes són noms d'accions, per exemple: DIR, FAR, LABOR, MOV, VEN, FRAP, LUD...
• Altres lexemes designen propietats o qualitats, per exemple: BEL, BON, GRAV, RUĜ, VARM, ĜUST, PRET...

Existeix molta varietat de grups i categories, no només aquests que hem vist. Alguns lexemes són difícils de classificar, alguns tenen més d'un significat, altres tenen un significat especial, però tots tenen algun tipus de significat.

Per tal de fer servir correctament un lexema amb diferents terminacions cal conèixer el significat propi del lexema. L'exemple clàssic dels lexemes KOMB (pentinar) i BROS (raspallar) mostren bé la importància del significat dels lexemes.

Els dos verbs kombi i brosi tenen significats molt proopers. Ambdos indiquen una acció, i totes dues accions són molt semblants. Però si es coverteixen en substantius, de cop esdevenen completament diferents.

L'explicació d'aquest canvi dràstic és el fet que els lexemes tenen significats. KOMB és el nom d'una determinada acció, mentre que BROS és el nom d'un determinat instrument. Amb la terminació O són noms d'acció i d'instrument respectivament — dues coses molt diferents. Però amb terminació verbal ambdós reben el significat d'acció. KOMB aleshores a penes canvia, perquè ja és una acció d'origen. BROS tanmateix canvia i aleshores es tracta d'una acció que habitualment hom porta a terme mitjançant un respall.

Si hom desitja un substantiu per a aquesta acció que es fa amb un respall, cal fer una paraula derivada: bros-ad-o. Igualment si hom desitja una paraula per a aquell instrument amb el qual hom pentina, també cal fer una paraula derivada: komb-il-o.

Existeixen moltes parelles de paraules en les quals el significat de les formes verbals són molt semblants, mentre que les formes amb O són diferents. La raó és sempre que el significat dels lexemes són diferents. Vet aquí uns quants exemples: bati — marteli, haki — pioĉi, servi — sklavi, kudri — tajlori, regi — reĝi, kaperi — pirati, viziti — gasti. També es poden trobar parelles en què les formes amb A són semblants, però les formes amb O són diferents, per exemple: eleganta — danda, nobla — nobela, lerta — majstra, kuraĝa — heroa, proksima — najbara, dolĉa — miela. Controleu el significat de les formes corresponents amb O amb un diccionari.

Es pot dir que existeixen diverses paraules bàsiques a partir de les quals es poden construir noves paraules. En el cas de BROS/ la paraula primitiva és broso, que és el nom d'un instrument, i se'n deriva el verb brosi (canviant la O per la I). En el cas de KOMB/ la paraula primitiva és kombi (que evidentment designa una acció). A partir de kombi es pot crear el substantiu kombo (canviant la I per una O), i la paraula per a l'instrument corresponent, kombilo (afegint el sufix IL i la terminació O).

Lexemes d'acció sovint també són denominats verbals o de caràcter verbal (la gramàtica catalana els anomena "noms deverbals"), perquè hom hi veu el verb com a forma bàsica. Aquests lexemes normalment apareixen al diccionari sota la forma verbal.

Els lexemes de qualitat sovint són denominats adjectivals o de caràcter adjectival, perquè hom hi veu la forma adjectiva com a bàsica. Per això els lexemes adjectivals normalment són presentats com a adjectius en els diccionaris. També els lexemens que sovint apareixen amb terminació E són tradicionalment considerats com a lexemes de caràcter adjectival.

Els lexemes que no són ni de qualitat ni d'acció sovint són considerats substantius o de caràcter substantiu. Normalment apareixen als diccionaris com a adjectius.

Terminació O

La terminació no afageix res al significat propi del lexema. Un substantiu és només el nom de la cosa relacionada:

Terminació A

La terminació A indica que hom descriu per mitjà de la cosa relacionada. A = "relatiu o pertanyent a una cosa determinada", etc:

Quan el lexema d'un adjectiu té un significat de qualitat, l'adjectiu normalment indica qualitat. Aquesta mena d'adjectius no varien gaire pel context:

Quan el lexema d'un adjectiu no té significat de qualitat, l'adjectiu pot vehicuar descripcions de diverses menes. Generalment el significat d'aquests adjectius varia molt segons el context:

Quan el lexema d'un adjectiu té el mateix significat, l'adjectiu pot tenir diversos significats. Pot sifnificar "relatiu a l'acció corresponent" etc. Un adejctiu d'aquesta mena també pot ser semblant al participi amb ANT o INT amb termianció A:

Alguns d'aquests adjectiu tenen un significat especial:

Alguns adjectius d'aquesta mena s'assemblen al participi passiu: komplika ≈ komplikita. En les formes adjectivals simples l'acció del lexema o és irrellevant o simplement no ha tingut lloc, només la qualitat és important. En algunes ocasions la qualitat existeix completament per ella mateixa. Les formes de participi corresponents sempre indiquen que una acció d'aquesta mena ja s'han esdevingut o s'esdevindran.

Molts opinen que cal evitar alguns d'aquests adjectius, principalment korekta amb significat de qualitat. Alguns opinen que aquest ús és erroni. Segons ells komplika només pot significar "que causa complicació" o bé "relatiu o pertanyent a la complicació", i que korekta ha de significat només "relatiu o pertanyent a la correcció". Però alguns d'aquests adjectiu mai no reben crítiques, tot i que són completament semblants. Aquesta mena de derivació és totalment pròpia de l'esperanto des de l'inici, i es poden trobar molts exemples en escriptors des de Zamenhof fins als nostres dies. En algunes ocasions la polisèmia d'aquesta mena d'adjectius pot causar malentesos, i aleshores cal formular l'oració amb altres paraules, però això passa a totes les paraules polisèmiques. Els lexemes d'aquesta mena d'adejctius expressen acció, però a causa del significat de qualitat de les formes adjectives hom podria pensar que el lexema és de qualitat. Aleshores hom s'arrisca a afegir incorrectament el sufix IG a les formes verbals simples fent servir formes com kaŝigi en lloc de kaŝi, komplikigi en lloc de kompliki, korektigi en lloc de korekti, etc. Aquestes formes amb IG tenen uns altres significats molt específics: kaŝigi = "fer que algú amagui una cosa", vekigi = "fer que una persona en desperti una altra", komplikigi = "fer que algú compliqui alguna cosa" etc. També seria un error pensar que les formes verbals simples signifiquen "ser així". Korekti no significa "ser correcte" sinó "fer que una cosa sigui correcte". Kompliki no significa "ser complicat" sinó "causar complicació".

Terminació E

La derivació mitjançant la terminació E s'assembla molt a la derivació amb la terminació A. E = d'una manera com, semblant a" etc.

Terminacions verbals

I = "fer una certa acció (o trobar-se en un cert estat) que té una relació propera al significat del lexema". (La terminació I aquí representa totes les terminacions verbals: I, AS, IS, OS, US i U.)

Un lexema d'acció amb terminació verbal sempre té el seu propi significat:

Un verb creat a partir d'un lexema que no indica acció, indica una acció que d'alguna manera és propera al significat del lexema. Sovint és evident de quina acció es tracta, però a vegades potser no tant. Per a molts lexemes no d'acció la tradició ja ha fixat quin significat tenen amb terminació verbal, però algunes lexemes mai no es fan servir en forma verbal, i per tant no està decidit quin significat han de tenir.

Si un lexema ja indica qualito aŭ estat, la forma verbal corresponent significa "ser tal" o bé "procedir amb tal qualitat".

Normalment aquesta mena de verbs no significa "esdevenir tal" o bé "fer tal". Per els lexemes de qualitat o d'estat es fa servir IĜ i IG per a crear aquesta mena de significats.

Si el lexema indica instrument, aparell o semblant, el verb normalment significa "fer servir l'instrument de la manera que li és pròpia".

Si el lexema indica substància, el verb normalment significa "proveir d'aquesa substància":

A aquests verbs hom normalment hi aplica el sufix UM, sovint innecessàriament.

Si el lexema indica persona, el verb normalment significa "procedir com ho faria tal persona", "obrar amb el rol de tal persona":

Els lexemes d'animals i diversos lexemes de fenòmens amb forma verbal signifiquen "actuar d'una manera semblant a tal animal o a tal fenomen":

Molts lexemes diversos reben un significat verbal que no es pot explicar per cap altra regla que la més general, segnos la qual reben un significat verbal que d'alguna manera manté relació amb el significat del lexema:

Elements precedents amb caràcter especificador

Sovint hom ajunta lexemes (i partícules) creant mots compostos. El tipus més freqüent de compost aquí és anomenat combinació. Aquest compost consta de dues parts: element principal que dóna el significat general de la paraula, i l'element precedent amb caràcter especificador, que fa més precís el significat general.

A partir de l'element principal ŜIP poden ser fetes les següents combinacions (sempre amb la terminació "neutral" O):

El significat bàsic d'aquestes combinacions sempre és "ŝipo". Mitjançant diversos elements precedents hom pot distingir diversos tipus de vaixells. Els elements precedents presenten molta diversitat. VAPOR indica la manera de fer funcionar, BALEN indica l'objectiu del vaixell i AER indica l'espai.

En la majoria dels casos els elements precedents distingeixen diverses menes. Però en algunes ocasions no es tracta de la mena o tipus, sinó de la part de l'element principal, per exemple: antaŭbrako = la part del braç que és més davant del cos, avantbraç; Orient-Eŭropo = la part oriental d'Europa, Europa de l'Est.

Una combinació sempre es comporta com un lexema simple. Pot acceptar qualsevol terminació: vaporŝipo, vaporŝipa, vaporŝipe, vaporŝipi; rondiro, rondira, rondire, rondiri; piediro, piedira, piedire, piediri; helruĝo, helruĝa, helruĝe, helruĝi.

A partir d'unes combinacions hom pot fer-ne de noves:

Una combinació de diversos lexemes teòricament pot ser polisèmica. No hi ha cap regla gramatical que aclareixi que, per exemple ŝarĝvaporŝipo és ŝarĝ-vaporŝipo ("un vaixell de vapor per al transport de càrregues") ŝarĝvapor-ŝipo ("un vaixell relacionat amb el vapor de càrrega", cosa que no tindria sentit). Simplement cal entendre quina de les anàlisis teòricament possibles és la correcta. Les confusions són rares a la pràctica. En l'escriptura es pot fer servir el guionet per a indicar l'anàlisi correcta com en la forma ŝarĝ-vaporŝipo. Generalment les combinacions amb més de tres o quatre lexemes són massa difícils d'analitzar bé. En comptes de vaporŝipasocimembrokunvenejo seria millor dir, per exemple, kunvenejo por membroj de vaporŝipasocio (sala de reunions per als membres de l'associació sobre vaixells de vapor).

Terminacions d'enllaç

Després de l'element precedent és possible posar-hi una terminació d'enllaç per facilitar la pronúncia o la comprensió de la combinació: puŝoŝipo, aeroŝipo, sangoruĝo, etc.

No se sol fer servir la terminació d'enllaç en aquelles combinacions en què l'element precedent esdevé adjectiu si la els elements de la combinació se separen, per exemple: dikfingro = "dit que normalment és més gruixut que la resta de dits". Gairebé no és possible aclarir-ne el significat amb la paraula diko. Per això no es diu dikofingro, ni dikafingro, però en cas de necessitat, dika fingro. Semblantment s'esdevé amb les paraules d'acció, on l'element precedent indica la qualitat que resulta de l'acció: ruĝfarbi → farbi ruĝa, farbi tiel ke io fariĝas ruĝa; plenŝtopi → ŝtopi plena. Tampoc en aquests casos es fa servir la terminació d'enllaç. Igualment en les combinacions d'acció on l'element precedent informa sobre la manera de l'acció no es fa servir terminació d'enllaç però en cas de necessitat es poden separar els elements de la combinació: laŭtlegi → legi laŭte.

Formes com nigra-blanka no són combinacions sinó dos mots a part escrits junts per a un matís especial.

Si l'element precedent és una partícula (aquell tipus de paraules que no porten terminació), normalment no es fa servir la terminació d'enllaç. En cas de necessitat es pot fer servir la terminació d'enllaç E: postsigno → postesigno (en facilita la pronunciació), postulo → posteulo (en facilitat la comprensió). De totes maneres això s'esdevé molt rarament.

Terminacions altres que E poden aparèixer després de l'element precedent (si aquest és una partícula) només quan això aporta un significat necessari: unuaeco = "la qualitat de ser el primer" (unueco = "la qualitat de ser un"), antaŭeniri = "anar endavant" (antaŭiri = "anar davant"). L'enllaç EN (E + N) es pot fer servir en algunes ocasions també després dels elements precedents que són lexemes: supreniro, ĉieleniro (aŭ ĉieliro), hejmenvojaĝo (aŭ hejmvojaĝo).

E, com a terminació d'enllaç, apareix en algunes ocasions quan l'element precedent és el lexema MULT: multe-nombro.

En combinacions a partir d'un lexema d'acció més POV, VOL o DEV, hom normalment fa servir I com a terminació d'enllaç: pagipova (solvent), vivivola (vitalista), pagideva (deutor). És millor aclarir aquestes paraules com a paraules sintagmàtiques. També es podria fer servir O per a aquesta mena de paraules: pagopova, vivovola, pagodeva. Aleshores són combinacions però O en aquesta mena de paraules és menys habitual. En principi també es podrien dir sense fer servir terminació d'enllaç: pagpova, vivvola, pagdeva, però aquestes formes gairebé no es fan servir a la pràctica.

Si l'element principal és un sufix, o si l'element precedent és un prefix, aleshores hom no fa servir terminació d'enllaç.

En un altre tipus de compost, paraules sintagmàtiques es fan servir les terminacions d'enllaç segons regles diferents.

Partícules en combinacions

Algunes partícules es fan servir sovint amb terminacions. També aquesta mena de paraules flexives accepten elements precedents amb caràcter especificador:

Aclariment de combinacions

Hom sovint pot aclarir el significat d'una combinació amb una preposició:

Però no totes les combinacions es poden explicar així. Algunes necessiten una explicació més complicada:

En una paraula composta s'hi poden amagar moltes idees no expressades. Una combinació consta d'un element principal que dóna el significat bàsic, i un element precedent que indica alguna característica, però una combinació no és la definició completa del significat. El significat efectiu d'una combinació no depèn només del significat de les seves parts sinó també de la tradició de la llengua.

Sovint la gent dubta entre, per exemple, lada skatolo i ladskatolo (pot de llauna), sovaĝa besto i sovaĝbesto (animal salvatge), dikfingro kaj dika fingro (dit gros). En molts casos es poden fer servir indistintament ambdues formes, però també hi ha una diferència essencial entre les combinacions i els sintagmes amb substantiu i adjectiu. Quan es fa una combinació es crea una paraula per a una idea especial, per a un tipus definit. Hom posa nom a una idea que és considerada a part, que necessita una paraula pròpia. Quan hom fa servir un nom amb un epítet aleshores hom indica una característica ocasional o atzarosa:

Per tant, l'element precedent amb caràcter especificador indica de quin tipus és i no pas quines característiques té. Un epítet normalment indica les característiques de l'individu, però també pot indicar com és el tipus segons el context. Per això també es poden fer servir epítets a fi d'anomenar tipus. Hom pot dir dika fingro en comptes de dikfingro. Hom pot dir vapora ŝipo en comptes de vaporŝipo. És possible dirsovaĝa besto en lloc de sovaĝbesto. Però no es pot fer a la inversa, perquè no tot dika fingro és dikfingro, ni tot vapora ŝipo és vaporŝipo, i no tot sovaĝa besto és sovaĝbesto.

Sovint hi ha el malentès que no es poden fer combinacions en què l'element precedent sigui un lexema de qualitat. De fet hom crea aquesta mena de paraules regularment, per exemple altlernejo, altforno, dikfingro, sekvinberoj, solinfano, sovaĝbesto, sanktoleo, i moltes altres. Són completament correctes. Però no es poden ajuntar simplement un substantiu i un epítet adjectiu si hom pretén expressar una cosa especial. No s'ha de dir belfloro, si simplement es vol dir bela floro.

Moltes persones creuen que no es poden fer combinacions l'element principal de les quals indica el complement directe d'aquella acció, per exemple: leterskribi, voĉdoni, domkonstrui. Això no és cert. En aquesta mena de combinacions l'element precedent no és un complement directe ordinari sinó que indica una característica del tipus d'acció. Aquesta mena de combinacions es diferencien significativament de les parelles de paraules skribi letero(j)n, doni voĉo(j)n etc. En el cas de skribi leteron el complement directe indica l'objecte concret de l'escriptura, mentre que en el cas de leterskribi LETER només caracteritza el tipus d'escriptura. Alguns verbs semblants tenen un matís semàntic de provatura: fiŝkapti = "intentar caçar peixos". Aquesta mena de verbs s'han d'aclarir com a paraules sintagmàtiques.

Composició a partir de sintagmes

Un sintagma (una mena de conjunt de paraules) es pot convertir en un compost afegint-hi un element posterior. Això és la composició a partir de sintagmes. El resultat és una paraula sintagmàtica. A partir del sintagma original hom reté només els elements més importants. Les terminacions i altres elements secundaris desapareixen. A fi de facilitat la pronunciació o la comprensió s'hi poden conservar les terminacions gramaticals del sintagma original, però les terminacions J i N no es conserven.

Quan és converteix un sintagma en un compost mitjançant l'addició de terminació verbal o nominal, la terminació representa alguna idea amagada. Allò que representa la terminació s'ha de aprendre a part per a cada paraula d'aquesta mena:

Hom també fa servir sintagmes convertits en paraules com a elements precedents de combinacions. En la majoria dels casos l'element principal és un sufix:

Una forma de composició més extrema i rara és el fet de convertir citacions en paraules. En aquesta mena de composició, que és una mena de composició a partir de sintagmes, hom crea una paraula a partir del que ha dit algú (efectivament o imaginàriament). En aquest cas sempre s'han de conservar les formes completes de la citació original a més de les terminacions: "Vivu!" (Visca!) → [vivu]-(krii)-I → (cridar visca!) vivui = cridar "vivu!", saludar algú amb el crit de "vivu!". Fixeu-vos que la terminació U roman Les paraules ordinàries no poden tenir dues terminacions diferents una darrere de l'altra. Però vivui no és una paraula ordinària. és una citació convertida en paraula, i la terminació U és indispensable per al significat de la paraula. "Ne forgesu min!" (no m'oblideu!) → [ne forgesu min]-(floro)-O → neforgesumino = la flor Myosotis (el nom prové del color blau del myosotis, símbol de la fidelitat amorosa)

Afixos

Un petit grup d'uns 40 lexemes s'anomenen afixos. Es tracta d'uns lexemes que es fan servir principalment per a paraules compostes. Alguns són sufixos – afixos posteriors. altres són prefixos – afixos anteriors. Apareixen davant d'altres lexemes.

Principalment la tradició ha decidit, quins morfemes s'anomenen afixos. Es podria dir que un {1]afix és un morfema que serveix per a unes regles expecials de la creació de mots. Alguns dels afixos tradicionals són, segons aquesta definició, lexemes ordinaris. En aquests aclariments que hem vist sobre la creació de mots ordinària hi havia alguns exemples amb morfemes tradicionalment anomenats afixos.

La majoria dels afixos funcionen com a element principal d'una combinació. Allò que hi ha davant del sufix és l'element precedent amb caràcter especificador. Però per a la majoria dels sufixos hi ha una regla especial que limita les relacions possibles entre l'element principal i l'element precedent. Per als lexemes ordinaris no existeixen aquestes limitacions.

Els sufixos AĈ, ĈJ, EG, ET, IN, NJ i UM no es comporten en cap cas d'aquesta manera. Les paraules creades amb aquests sufixos no són ni combinacions ni paraules sintagmàtiques. Per tant aquests sufixos són afixos autèntics.

La majoria dels prefixos donen precisió a l'element precedent de la combinació. Allò que hi ha després del prefix és l'element principal, el significat del qual és precisat pel prefix. Però normalment hi ha una mena de regla especial que limita les relacions possibles entre el prefix i l'element principal.

Els prefixos GE i MAL no es comporten així. GE i MAL modifiquen tant el significat de l'element posterior que la paraula no es pot aclarir com una combinació ordinària (ni tan sols com a paraula sintagmàtica). Per tant GE i MAL són veritables afixos.

En principi hom pot fer servir qualsevol afix com si fos un lexema (o arrel) ordinari. Alguns afixos sovint són utilitzats així. Altres, com per exemple ĈJ i NJ rarament són utilitzats com a lexemes. Alguns exemples d'aquesta mena d'ús apareixen en els aclariments que segueixen sobre afixos diversos.

Per als afixos normalment no es fa servir terminació d'enllaç com en dormoĉambro. Hom diu per exemple ekokuri, eksosekretario, ŝipoestro. Hom fa servir la terminació d'enllaç amb un afix només quan això és més o menys necessari per al significat o per a la comprensió, per exemple unuaeco, antaŭenigi, posteulo.

els sufixos de partiticipi ANT, INT, ONT, AT, IT i OT tenen un comportament una mica especial.

Alguns lexemes (o arrels), que normalment no són classificats com a afixos, tanmateix es comporten d'una manera semblant als prefixos o sufixos. Hom els pot anomenar elements afixoris.