Al contingut

Els determinants són partícules que hom posa davant d'un sintagma nominal a fi de determinar la identitat de la cosa. El determinant més important és l'article definit la.

La — article definit

La partícula la indica que parlem de certa cosa que es coneguda pel receptor.

Hom no afegeix cap terminació a la, ni J, ni N:

  • la domo = aquella casa coneguda per tu
  • la bela junulino = aquella jove formosa coneguda per tu
  • la junulinoj = aquelles joves conegudes per tu
  • la altaj montoj = aquelles altes muntanyes conegudes per tu
  • la ruĝajn krajonojn = aquells llapis vermells coneguts per tu

En alguns casos es pot usar la forma abreujada de l'apòstrof l'.

La se situa davant epítets del substantiu. Ocasionalment es posa una preposició davant la:

  • en la domo
  • ĉe la bela junulino
  • pri la altaj domoj

Coses individuals

Quan es tracta d'éssers individuals (i no de speco) [mena], la significa que l'emissor suposa que el receptor ja ho coneix. La aleshores significa més o menys "ja saps de què parlo".

La manca de la (o d'un altre determinant) significa que l'emissor suposa que l'emissor no sap a quin exemplar s'està referint l'emissor. La manca de determinant significa "no saps de quin exemplar concret es tracta". I la manca de determinant també pot significar que la identitat d'aquest exemplar no és important. El no ús de la és tan important com el seu ús.

  • La rozo apartenas al Teodoro. - La rosa pertany a Teodoro.

    L'emissor suposa que el receptor pot comprendre de quina rosa es tracta.

  • Al Teodoro apartenas rozo. - A Teodoro li pertany una rosa.

    Ara es tracta d'una rosa que el receptor no coneix.

  • Domo brulas! - Una casa crema!

    Una casa individual i concreta crema, però l'emissor no sap si el receptor sap de quina casa es tracta o potser ni tan sols l'emissor sap quina casa crema.

  • La domo brulas! - La casa crema!

    L'emissor vol informar que crema una casa que el receptor deu conèixer (potser la seva).

  • Venis multaj gastoj al via festo, ĉu ne? - Van venir molts convidats a la teve festa, oi?

    Els convidats eren uns individus certs, però aquí el sintagma multaj gastoj només serveix per informar de la quantitat de convidats. Llur identitat individual o col·lectiva no és rellevant.

Esmentat abans

Normalment una cosa és coneguda perque s'ha esmentat amb anterioritat. La significa, doncs, que es torna a esmentar una cosa ja comentada. La no utilització de la significa que s'introdueix en la història una cosa nova:

  • Mi havas grandan domon. La domo havas du etaĝojn. - Jo tinc una casa gran. La casa té dues plantes (pisos).

    En el primer moment de fer-hi esment, el que escolta encara no sap de quina casa es tracta. Per això, qui parla no utilitza la. A la segona vegada d'esmentar-la el qui parla afegeix la, per indicar que es tracta de la casa al·ludida al principi. Si en aquest moment no utilitzés la, l'oïdor suposaria que es tracta d'una altra casa i no la dita al principi o que s'està parlant de cases en general (qualsevol casa).

  • En tiu ĉi skatolo estas frukto. La frukto estas ronda. - En aquesta capsa hi ha una (peça de) fruita. La (peça de) fruita és rodona.

    Al principi frukto sense la presenta un nou objecte. El que escolta sap que hi ha una(peça de)fruita a la capsa. Posteriorment, el qui parla pot continuar parlant sobre la mateixa fruita utilitzant l'expressió la frukto.

  • Mi havas tri infanojn. La infanoj ofte ĝojigas min. - Jo tinc tres nens. Els nens m'alegren sovint.

    La indica que es tracta dels nens ja esmentats.

  • Sur la strato iris tri viroj. Ili aspektis kiel friponoj. Subite la tri friponoj malaperis en bankon. Ŝajnis, ke la banko estas prirabota. - Tres homes caminaven pel carrer. Tenien aspecte de malfactors. De sobte els tres malfactors es van colar al banc. Semblava que volien robar el banc.

    Després d'esmentar inicialment els tres homes i informar que tenien aspecte de malfactors, se'ls pot anomenar La (tri) friponoj. L'expressió La (tri) friponoj serveix com a nom propi ocasional d'aquests tres homes. Després d'esmentar per primer cop el banc, ja podem anomenar-lo la banko.

No cal utilitzar de forma precisa les mateixes paraules per poder parlar de la mateixa cosa amb la:

  • Tre malproksime de ĉi tie loĝis reĝo, kiu havis dek unu filojn kaj unu filinon, Elizon. La dek unu fratoj iradis en la lernejon kun stelo sur la brusto kaj sabro ĉe la flanko. - Molt lluny d'aquí vivia un rei que tenia onze fills i una filla,Elisa. Els onze germans anaven a l'escola amb un estel sota el braç i un sabre al cinto.

    Tot i que d'entrada són anomenats amb la paraula filoj, desprès s'els pot anomenar els (onze) germans.

Al·ludit, que es pot endevinar

Sovint una cosa és coneguda perque una altra, abans esmentada, deixa entendre la seva existència o be perque el que escolta té prou coneixement del món:

  • Mi aĉetis aŭton, sed la motoro ne funkcias. - He comprat un cotxe però el motor no funciona.

    El motor en sí, no ha estat esmentat abans, només el cotxe, però donat que normalment tots el cotxes tenen motor, l'oient pot entendre que es tracta del motor del cotxe esmentat. També es podria dir ĝia motoro, així quedaria encara més clar.

  • Mi manĝas per la buŝo kaj flaras per la nazo. - Menjo amb la boca i ensumo amb el nas.

    L'oient sap que qui parla és una persona i que tota persona té boca i nas. La buŝo i la nazo és igual que mia buŝo i mia nazo. Potser podriem treure la, però llavors sonaria una mica com si el que parla dubtés de que l'oient sàpiga que les persones tenen boca i nas.

Descrit completament

Un sintagma pot contenir epítets o complements que donen a conèixer, de quin es tracta:

  • Jen kuŝas la ĉapelo de la patro. - Aquí es troba el barret del pare.

    El complement de la patro indica de quin barret es tracta. Se sobreentén que existeix només un barret del pare. Si no s'utilitzés la{2, hauriem de suposar que es tracta d'un entre els diferents barrets del pare.

  • Por la hodiaŭa tago mi ricevis duoblan pagon. - Per la jornada d'avui he rebut paga doble.

    L'epítet hodiaŭa clarament indica de quin dia es tracta.

  • Mi redonas al vi la monon, kiun vi pruntis al mi. - Et torno els diners que em vas deixar.

    La frase subordinada kiun vi pruntis al mi explica clarament de quins diners es tracten.

  • Mi vojaĝis al la urbo Pekino. - Vaig viatjar a la ciutat de Pequín.

    El nom Pequín identifica plenament la ciutat.

Vist directament

Una cosa pot ser coneguda perquè el receptor la veu directament o la percep d'una altra manera:

  • La domo estas vere bela. - La casa és veritablement bonica.

    Així es pot dir quan ambdós interlocutors veuen la casa.

  • La floroj odoras tre bone. - Les flors fan molt bona olor.

    Així es pot dir, quan el receptor mateix veu o olora les flors, i per tant comprèn fàcilment, de quines flors es tracta.

Generalment conegut, únic

Una cosa pot ser coneguda perquè és totalment única, perquè existeix només una cosa d'aquesta mena, o perquè sobresurt o és tan especial que només es pot tractar d'aquest cosa:

  • La ĉielo estas blua. - El cel és blau.

    Tothom sap que existeix el cel. Per tant, es pot dir simplement la ĉielo.

  • La prezidanto de Usono diris, ke... - El president dels Estats Units va dir que...

    El qui parla dona per suposat que l'oïdor sap que els Estats Units tenen un president i només un. Per això s'el pot anomenar simplement el president dels Estats Units.

Menes

Sovint es fa servir un substantiu per parlar sobre la mena, per dir kia (de quina mena) una cosa és. Això es pot fer d'unes quantes maneres: sense la, amb la, en singular o en plural. Sovint es pot fer de totes les maneres segons el gust o l'estil.

En la majoria dels casos hom no fa servir determinant quan parla de la mena. Aleshores la mena o el tipus és considerat com un individu desconegut, o com un individu la identitat del qual és irrellevant:

  • Leono estas besto. - Un lleó és un animal.

    Hom vol dir que un lleó és una més entre les moltes espècies animals, no una espècie de planta o altra cosa.

  • Rozo estas floro kaj kolombo estas birdo. - Una rosa és una flor i un colom és un ocell.

    Es tracta d'espècies, no d'individus.

  • Karlo estas kuracisto. - En Karlo és metge.

    La paraula kuracisto no serveix per a identificar sinò per dir quina és la professió d'en Karlo.

  • Elizabeto estas patrino de tri infanoj. - L'Elizabeto és mare de tres nens.

    L'expressió patrino de tri infanoj s'usa no per mostrar quí és l'Elizabeto sinó per informar quin tipus de persona és.

  • Akvo bolas je cent gradoj. - L'aigua bull a cent graus.

    No estem parlant d'una determinada quantitat d'aigua sinó de la substància aigua en general.

En algunes ocasions es pot veure la mena com un individu conegut i imaginari, i es fa servir la. Això és bastant habitual en un estil formal o filosòfic. En aquests casos es tracta clarament de tota la mena (o espècie o tipus):

  • La gitaro estas tre populara instrumento. - La guitarra és un instrument molt popular.

    Es presenta un tipus d'instrumnet com si fos un determinat instrument conegut. També podria ser: Gitaro estas...

  • La kato preferas varman klimaton. - El gat prefereix un clima càlid.

    Es presenta una espècie animal com un animal concret conegut. també es podria dir: Kato preferas...

  • La urso troviĝas kaj en Eŭropo kaj en Ameriko. - L'ós es troba tant a Europa com a Amèrica.

    L'expressió no pot valer per a un sol ós. Per tant no es pot dir: Urso troviĝas kaj en Eŭropo kaj en Ameriko.

  • La saĝulo havas siajn okulojn en la kapo, kaj la malsaĝulo iras en mallumo. La saĝulo = ĉiuj saĝuloj. La malsaĝulo = ĉiuj malsaĝuloj. - El savi té els seus ulls al cap, i el neci camina en la foscor. El savi = tots els savis. El neci = tots els necis.

Si un substantiu apareix com a predicatiu, en cap cas s'usa la, si es tracta només del tipus: Karlo estas advokato.Si es diuKarlo estas la advokato, llavors el significat és "Karlo és aquell advocat que coneixes" o "Karlo és aquell advocat sobre el que estem parlant" i similars.

Si es tracta una cosa contable, es pot presentar mitjançant una paraŭla en plural. Quan es parla de tipus, la diferència entre singular i plural sovint no té gaire importància:

  • Leonoj estas bestoj. = Leono estas besto.
  • Rozoj estas floroj kaj kolomboj estas birdoj.
  • La leonoj estas bestoj.
  • La rozoj estas floroj kaj la kolomboj estas birdoj.

Prohibicions de la

No feu servir la en aquella part de la frase que ja té un altre determinant. Altres determinants són els pronoms possessius, els mots correlatius acabats en U, A o ES, la partícula ambaŭ i el semideterminantunu:

  • Mia dorso doloras. - Em fa mal l'esquena.

    No:La mia dorso doloras. (Però és perfectament possible la mia/via..., si no apareix posteriorment un substantiu.)

  • Tiu domo estas granda. - Aquella casa és gran.

    No: La tiu domo estas granda.

  • Ĉiuj gastoj jam venis. - Tots els hostaes ja han arribat.

    No: Ĉiuj la gastoj jam venis.Ni:La ĉiuj gastoj jam venis.

  • Mi ŝatas ĉiajn legomojn. - M'agraden totes les verdures.

    No:Mi ŝatas la ĉiajn legomojn.

  • Kies gasto mi estas, ties feston mi festas. - Allà on sóc hosta, les seves festes segueixo.

    No:La kies gasto... la ties festo...

  • Mi legis ambaŭ librojn. - He llegit tots dos llibres.

    No:Mi legis la ambaŭ librojn.Ni:Mi legis ambaŭ la librojn.

No utilitzeu la davant d'un vocatiu:

  • Kelnero, alportu al mi glason da biero! - Cambrer, portim un got de cervesa!

    No ho diguis:La kelnero, alportu...

La en lloc d'un pronom possessiu

Sovint s'usa la enlloc del pronom possessiu, si el context mostra clarament quí és el posseïdor. Això passa especialment quan parlem de parts del cos i de parents:

  • Li levis la kapon. = Li levis sian kapon. - Va aixecar el cap.= Va aixecar el seu cap.
  • Mi montris per la fingro, kien li iru. = ...per mia fingro... - Li vaig assenyalar amb el dit cap a on havia d'anar.= ...amb el meu dit...
  • Ŝi lavis al si la piedojn. = Ŝi lavis siajn piedojn. - Ella es va rentar els peus. = Ella va rentar els seus peus.
  • Ĉu Karlo venis kun la patro? = ...kun sia patro? - En Carles va venir amb el pare? = ...amb el seu pare?
  • Diru al la patro, ke mi estas diligenta. La patro = mia patro (la patro de la parolanto)
    - Digues-li al pare que sóc diligent. El pare = el meu pare ( el pare de qui parla)

    Tanmateix sovint s'utilitzen les paraules Patro i Patrino (amb majúscula inicial) com si fossin noms propis, sense la.

LaLa en lloc de ĉiujĉiuj{4}

Quan no hi ha risc de malentès, es pot fer servir la enlloc de ĉiuj:

  • La gastoj eksidis ĉe la tablo.Ĉiuj gastoj eksidis... - Els hostes van seure a la taula. = Tots els hostes van seure...
  • Ĉi-vespere la Angloj prezentos teatraĵon en la kongresejo. La Anglojĉiuj Angloj. - Aquest vespre els Anglesos presentaran una obra de teatre al lloc del congrés. Els Anglesos = tots els anglesos.

    La situació (un congrés) tanmateix limita el sentit de ĉiuj angloj. Es refereix (més o menys) a tots els anglesos que prenen part en el congrés, no a tots els anglesos del món.

La davant de noms de llengües

La s'utilitza davant de noms de llengües que consisteixen en l'adjectiu més la paraula lingvo (sovint sobreentesa). S'usa La perque hom enten la llengua com a cosa única: la Angla (lingvo), la Ĉina (lingvo), la Nederlanda (lingvo) etc. però no es pot utilitzar la en el cas d'aquelles llengües, poques, que tenen nom substantiu propi, exemple. Esperanto, Sanskrito, Ido, Volapuko etc.

La davant plej i malplej

Quan plej o malplej és present, ens referim normalment a una cosa única i s'utilitza la:

  • La malfeliĉa infano forkuris kaj kaŝis sin en la plej proksima arbaro. - El dissortat infant va fugir i es va amagar en el bosc més proper.
  • Li estas tre kredema: eĉ la plej nekredeblajn aferojn, kiujn rakontas al li la plej nekredindaj homoj, li tuj kredas. - S'ho creu tot: fins les coses més increïbles que li explica la gent menys fiable, de seguida s'ho creu.

Si es tracta de comparar entre dos elements individuals o dos grups, s'acostuma a utilitzar la (mal)pli enlloc de la (mal)plej:

  • Unu vidvino havis du filinojn. La pli maljuna [filino] estis tiel simila al la patrino per sia karaktero kaj vizaĝo, ke ĉiu, kiu ŝin vidis, povis pensi, ke li vidas la patrinon. - Una vídua va tenir dues filles. La més gran [filla] s'assemblava tant a la seva mare quant al caràcter i la cara, que tots els que la veien podien pensar que estaven veient la mare.

A vegades plej no es refereix a una cosa única sinò al màxim grau de qualitat o modus. En aquest cas, no s'utilitza la:

  • vulpo plej ruza fine estas kaptata. - Fins i tot la guineu més astuta al final és capturada.

    No es tracta d'una guineu coneguda, sinó de qualsevol que sigui molt astuta.

  • Li estas plej laca en la mateno. - Al matí és quan està més cansat.

    No es tracta d'una comparació entre unes quantes persones, sinó de la comparació entre el grau de cansament d'una persona segons les parts del dia.

  • Kiu venas plej frue, sidas plej ĝue. - Qui ve més d'hora, seu més al seu gust.

    Plej no està davant d'un sintagma nominal, sinó d'un sintagma adverbial.

La amb noms propis

No feu servir la amb una paraula que sigui un nom propi, ja que aquests noms ja estan determinats per ells mateixos:

  • Pasintjare mi vojaĝis al Kanado. - L'any passat vaig viatjar al Canadà.

    No digueu: ...al la Kanado.

  • Kie estas Francisko? - On és el Francisko?

    No digueu: Kie estas la Francisko?

Amb les paraules ordinàries que esdevenen noms propis hom normalment hi fa servir l'article la perquè aquestes paraules no estan determinades per elles mateixes:

  • Kaj tiam la Nokto diris: "Tenu vin dekstre kaj eniru en la malluman pinarbaron, mi vidis, ke tien foriris la Morto kun via malgranda infano." - I llavors la Nit va dir: "Manten-te a la dreta i entra al fosca pineda, he vist que és allà on la Mort ha anat amb el teu petit infant."

    La nit i la mort actuen com a personatges amb nom propi dins el conte (així ho indica la escriptura amb majúscula), però nokto i morto són substantius ordinaris i, per això, necessiten la.

Quan un nom propi ordinari porta com a epítet un adjectiu, i si aquest adjectiu no és part del nom propi, normalment s'hi fa servir l'article la. Això es fa principalment quan es tracta d'una tria (real o aparent) entre distintes coses amb el mateix nom:

  • Duoble montriĝis la bildo de Venero, de la surtera Venero. - Dues vegades va aparèixer la imatge de Venus, de la Venus terrestre.

    Venus és el nom propi d'una deessa. Primer Venero apareix sense la, seguint les regles bàsiques aplicades als noms propis. Després hi trobem l'epítet surtera, i hem d'utilitzar la per concretar. és com si es tractés de dues Venus diferents, la Venus celestial i la Venus terrestre.

  • Ĉiuj konas Londonon, la ĉefurbon de Britio, sed ne ĉiuj konas la aliajn Londonojn en Usono kaj Kanado. - Tothom coneix Londres, la capital de Gran Bretanya, però ningú coneix els altres Londres als Estats Units i al Canadà.

    Londono no té la. l'expressió aliaj Londonoj no obstant, té l'epítet aliaj, i és per això que ve acompanyat del la.

  • Multaj vizitis Londonon, la ĉefurbon de Britio, sed mi vizitis ankaŭ aliajn Londonojn. - Molts van visitar Londres, la capital de Gran Bretanya, però jo vaig visitar també altres Londres.

    També aquí Londono té epítet, però no utilitzem el la preque no ens referim a tots els altres Londres i l'oïdor no pot saber, amb exactitud, a quins Londres ens referim.

Determinants altres que la poden aparèixer davant de tota mena de noms, però rarament hi ha necessitat d'aquestes expressions:

  • Ha, tie vi estas, mia Elizabeto! - Ah, aquí ets, Elizabeto meva!
  • Ĉu vi sentas teruron antaŭ tiu Karolo? - ¿Tu sents pànic davant d'aquell Karolo?

Semideterminat unu

Algunes llengües fan servir un article indefinit especial, que sovint és una paraula semblant al numeralo2} u. L'article definit no existeix en esperanto. La indefinició completa s'indica simplement per la manca d'article definit. Però en algunes ocasions hom diu unu com a article semiindefinit. Aquest unu no indica nombre sinó individualitat. Indica que es tracta d'una cosa que és desconeguda pel receptor però coneguda per l'emissor:

  • Unu vidvino havis du filinojn. - Una vídua tenia dues filles.

    Principi d'un conte. De moment només el narrador coneix la vídua.

  • Unu vesperon fariĝis granda uragano. - Una tarda va haver un gran huracà.

Tanmateix l'article semiindefinit unu no és mai obligatori. Aporta un matís, i només s'ha de fet servir en cas de necessitat.

Tornar a dalt